Quan jo estudiava la carrera de filologia, un dels meus companys va demanar al professor com s’havia de pronunciar interès, si amb la e oberta, tancada o neutra. El professor va fer una dissertació poc clara i al final va concloure:

– Bé, ninets, en aquesta carrera nostra, equivocar-se tampoc no és un drama. Sereu professors, traductors, periodistes, correctors… Un error o una equivocació en aquest camp no és cap drama. Pitjor ho tenen els estudiants de medicina, que en exercir, si s’equivoquen, poden enviar el pacient a l’altre món…

Tot i que no tan important com la medicina, la filologia és també una ciència i, com totes les ciències, exigeix estudi i dedicació. Si vostè, com a metge, és un bon professional, segur  que el molesten judicis i opinions d’ignorants que s’atreveixen a fer diagnòstics, proposar medicacions, discutir criteris mèdics… Si això sembla natural en una ciència com la medicina, idò no ho dubti, ens passa igual als professionals de ciències humanístiques com la història, la filosofia o la filologia. Una afirmació com aquesta: “és obvi que català, valencià, mallorquí, etc., parteixen d’una mateixa arrel lingüística, però cadascuna s’ha desenvolupat en paral·lel”(sic), per a qualsevol filòleg, només pot considerar-se una beneitura d’ignorant. Tots els filòlegs seriosos del món saben que català, valencià, mallorquí (etc?) són una mateixa llengua i, com totes les llengües, tenen diverses varietats: històriques, socials, geogràfiques… Varietats geogràfiques del català (així anomenam els filòlegs la nostra llengua) ho són totes les realitzacions de què vostè parla (i l’eivissenc, l’alguerès, el lleidatà, el rossellonès, i fins i tot parlars tan concrets com el solleric o el felanitxer), sense cap desenvolupament “en paral·lel”, sinó tan en contacte que totes formen part de la mateixa llengua (“en paral·lel” és només una forma d’aparcar o una disposició elèctrica de contacte).

Com totes les llengües de cultura del món, el català també té uns elements d’unificació (i segurament aquest és el seu problema, que el català sigui una llengua útil, moderna, de cultura, rica en la diversitat i cohesionada en la unitat, i no una mera “riquesa folklòrica” a preservar). Aquest elements indispensables de cohesió són la normativa gramatical i l’estàndard, una varietat comuna de la llengua que serveix per a facilitar la intercomprensió de tots els qui la parlam i l’aprenentage d’un model de llengua pràctic i senzill per a la gent d’altres cultures que la vol parlar (ja sé que això li xoca, però li assegur que es dóna, i cada dia més).

Que les diverses variacions d’una llengua són un element de riquesa, ningú no ho posa en dubte. I que una llengua necessita una normativa i una varietat estàndard que el parlant pugui usar en situacions formals per superar la diversitat, tampoc. Així que ambdues riqueses es complementen i fan que una llengua sigui un vehicle de comunicació ric, modern i eficaç. Les situacions en què el parlant utilitza un registre estàndard o dialectal vénen donades per l’ús, però al cap i a la fi les tria ell. En tot cas, parlar “snob” encara no és cap registre, però si algú hi volgués parlar, hi té tot el dret del món. Potser també formi part d’aquesta riquesa (literàriament, segur que dona molt de joc!).

És evident que qui va canviar en “una guia” (digui quina, i no la consultarem!), “pas d’en quint” per “pas cinquè” és un incompetent (com tants n’hi ha en les diferents professions, amb resultats més o menys greus). Però deu ser un fet puntual. A l’esmentat carreró, hi ha una bona placa amb el nom correcte, i també a la resta de les guies. No crec que la seva incompetència sigui fruit de pretensions anexionistes (ja sap que els  hipocondríacs interpreten qualsevol fet insignificant com un símptoma de la seva suposada malaltia).

Les llengües, per als estudiosos i científics, tenen un nom. Tothom sap que el llenguatge científic ha de ser clar i precís, a fi d’evitar errors i malentesos que l’únic que fan és embullar la troca i dificultar les coses. Tots els metges saben que la faringitis és faringitis encara que la gent li digui “mal de canyó”. El xinès és xinès, l’anglès és anglès, l’àrab és àrab, el català és català, onsevulla es parlin. I tenen els seus dialectes, que es parlen col·loquialment en àrees geogràfiques diverses. La llengua pròpia de les Illes Balears és el català, això segur. I en algunes àrees geogràfiques, la gent li dóna noms diversos (valencià, mallorquí, menorquí, eivissenc), segurament perquè, per causes polítiques (què li contaré, a vostè, d’això, que no ho sàpiga?), el procés de normativització, estandarització i normalització ha estat recent i difícil (tan difícil que, aquest últim, després de 30 anys de democràcia, encara dura).

Veure afanys anexionistes en la incompetència d’una guia de carrer és com pensar que perquè un metge s’equivoca en el diagnòstic i se li mor el pacient, el metjastre li ha aplicat l’eutanàsia.

I és que el coneixement de la ciència és cosa massa seriosa per deixar-lo en mans d’incompetents, aficionats o polítics. Un homenet vell, que sempre havia fumat, defensava que el fum és bo per a la salut perquè “mata el microbi”, no sé si “en paral·lel”. És clar, li convenia creure-s’ho.

Quant a medicina, molts són els temes pels quals sent una gran curiositat, i sobre els quals un professional de la seva vàlua, amb temps i  inquietuds culturals, ens podria il·lustrar setmana rere setmana als nostres setmanaris (n’és una mancança evident): temes com l’origen de la sida, l’avanç dels tractaments pal·liatius en els pacients terminals, els tractaments mèdics amb cèl·lules mare, el parkinsonisme, l’artritis,  la perniciositat o no dels transgènics o dels greixos saturats, els efectes sobre la salut del canvi climàtic, la biogenètica… Temes massa seriosos per deixar-los en l’opinió d’ignorants com jo, o aficionats o polítics.

I si el temes lingüístics de veritat li interessen, no és mai tard per aprendre: hi ha un bon grapat d’escoles d’adults a Mallorca (a Sóller, és una mancança pendent), i escoles oficials d’idiomes. També hi ha el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, l’oficial de la nostra llengua, en el qual hi trobarà totes aquestes “pròpies i diverses senyes d’identitat lèxica que s’han forjat al llarg d’anys i que s’han de respectar i preservar” (acord total), i gens “en paral·lel”, sinó ben juntes i mesclades, a l’abast de tots els parlants perquè amb llibertat les puguem fer servir com vulguem (per què privar-nos-en de cap? Vostè privi’s de les que vulgui; la resta ja farem la nostra tria, que ja som majorets i ha passat el temps d’imposicions i dictadures).

És clar que qualsevol aprenentatge demana un tarannà humil i net de prejudicis. Si no hi ha aquest predisposició, tots els esforços només són una doble pèrdua de temps. Del mestre i de l’alumne.