A la porta d’una escola a la sortida dels infants la frase de retrobada “que t’ho has passat bé?” és la que se sol sentir més. Altres preguntes clàssiques: “Què has fet de bo avui a escola?”, “Què has après?”, “Has fet bonda?”… podrien semblar menys estimulants i àdhuc obsoletes si hom vol emprar locucions de la xerrameca actual: posar-se ses piles, desconnectar, no t’ho perdis…
Sens dubte cal donar alegries als infants, facilitar-los la vida, fer que no els sigui tan aspre com la de llurs pares i àdhuc comprar-los un pony i una caseta de foravila per fer torrades, cosa que sembla el summum de la felicitat vist el preu que alguns polítics estan disposats a pagar-ne. Convé maquillar-los els patiments, però no tant com queda maquillada la història a qualque capítol de Memòriaioblit de la guerra civil a la TV de Mallorca.
Durant segles, emparats per l’animus corrigendi, sempre foren els mestres els que pegaren als alumnes. Fidels al proverbi “spare the rod and spoil the child” (si estalvies canya, tudaràs el nin) pensaven que la Natura castiga més fort i sense pietat els indisciplinats. Ara les tornes s’han girat i els alumnes intimiden i agredeixen els professors. Un temps, els al·lots i nines que arribaven a l’escola secundària solien ser una minoria selecta, els bons estudiants i/o el fills de casa de rica; ara quan, afortunadament, quasi tothom en té la oportunitat, podria ser útil als docents la tàctica del poema d’en Miquel Bauçà: “Mai no has de tolerar / que se’t riguin a la cara. / Si no saps el que has de fer, / sempre pots girar l’esquena”.
Són un bon diagnòstic els versos d’en Damià Huguet “Pateix tothom el mal d’aquesta antiga dèria / d’abusar en excés d’allò que és limitat”. Però ara la disciplina financera a cops d’hipoteca imposa als pares la difícil navegació frugal dins un mar de paranys i ocasions de gastar, com per exemple les llepolies a la sortida dels supermercats sempre a l’abast dels infants, el reclam de la publicitat de juguetes, la llibertat prematura o el negocis de les discoteques que han convertit les revetlles anuals en una oportunitat de bauxa cada vespre.
No és estrany que un funcionari de Mallorca a una sol·licitud d’una beca pels estudis de son fill a l’estranger al·legués que en aquesta illa era difícil cursar una carrera sense distraccions atesa l’oferta de disbauxa gregària que hom hi troba.
Resulta imprescindible a tots els infants l’aprenentatge de que no arribaran massa lluny si sempre cerquen la gratificació a curt termini, que sovint la vida és injusta i “qui mereix flors, rep verdanc”; que no sempre tendran una mare o una padrina que els subministri diners, però sempre podran trobar una assignatura o una formació que, si la tasten amb ganes, els pot resultar més divertida i donar més rendiment i seguretat personal que fer entrar pilotes dins una panera de bàsquet. Amb interès, un bon mestre i un petit esforç d’entrada hom pot trobar el gust a altres formes i procediments, per ara minoritaris, pels que hom se senti satisfet de fruir i gastar el cabdal de temps que la vida et concedeix: to spend the time. Seria una sort i un gran èxit que a Mallorca, on ja tenim un Rafa Nadal i un Jorge Lorenzo, també un dia hi sortís un Einstein en petit, i deixéssim d’ocupar un lloc lamentable en el ranking d’abandonar els estudis i repetir cursos.
