Fa uns dies em vaig assabentar de la pèrdua d’una persona estimada. En Pep Mut Sellés, conegut per tots com en Pepito Mut, havia mort a l’edat de 50 anys, deixant tota una vida per gaudir i un record entranyable en aquells que el coneguérem.
Era empleat de l’Ajuntament destinat al servei de recollida de fems. Tenc un record molt bo d’en Pepito. Ha estat, segur, un dels millors operaris que han passat per aquella casa. Dedicat en cos i ànima a la seva tasca diària, complia el seu comés més enllà del que era la seva obligació. Recordàvem l’altra dia amb un amic, quan en Pepito havia de començar la seva jornada laboral a les 5 del matí. Mitja hora abans feia, pel seu compte, el recorregut de la ruta que li tocava a lloms de la seva moto per allò de verificar i controlar l’estat en què es trobaven els contenidors i desplaçar-ne o recollir-ne algun si era necessari.
Tenc records que mai s’esborren d’ell. Quan ambdós érem nins, possiblement 10 anys d’edat, en Pepito ja mostrava la seva vessant més feinera de totes. Fou un treballador tota la vida, això no tenia discussió. Abans d’anar a l’escola ja havia fet algunes hores de feina amb en Diego dels Melons del mercat, un personatge també recordat per molta gent. Quan era l’hivern jo passava pujant de cap a l’escola per davant el mercat, i ja trobava un bon foc fet dins un bidó que aprofitava per escalfa-me les mans. L’autor d’aquell foc fet per a tothom a canvi de res, havia estat en Pepito. Era molta la gent que si aturava i hi acostava les mans. Les robes d’abric de fa quaranta anys no éren com les d’avui, com a màxim uns guants de llana i res més. L’hospitalitat d’aquell nin deixava l’emprenta ja de bon matí dins el cor de molts, el meu especialment.
Era també una imatge típica dels diumenges capvespres al Camp d’en Maiol. En Pepito feia les feines de recollir pilotes. Ho va fer durant molts d’anys, moltíssims. Quan un alçava el cap i veia sortir una pilota que pegava al torrent, pocs segons després, veia sortir en Pepito amb el gambaner amb el pal llarg a pescar-la. Ho tractava tot com si fos seu, amb una responsabilitat fora de mida, això sí, sempre a canvi de res. Era bona gent, simplement bona gent.
Un personatge que va fer moltes coses petites que són las que jo personalment valor a l’escala que jo aplic i m’aplic a l’hora de qualificar a les persones i a mi mateix. Un home que tota la vida la va dedicar a servir als altres, de la feina a casa seva i de casa seva a la feina, mereix el meu reconeixement i segur que el de moltíssima altra gent que no tenen la facilitat que tenc jo per escriure quatre retxes i enviar-les al diari, simplement perquè som un més de la Veu de Sóller, per res més.
Pepito, ja que dedicares tant al teu poble de Sóller i les persones que l’habitam, jo et vull dedicar aquest humil escrit que te mereixes de veritat. Te mereixes això i molt més. Te mereixies seguir vivint, com a mínim. Descansa en pau i rep una abraçada d’aquell amic de fa anys, d’aquest amic que avui has deixat.
