Diuen que quan Sant Antoni, aquest sant que un cop inventada la vacuna pel bestiar ha deixat de ser útil per a la minvant pagesia mallorquina, convertint-se en una ocasió d’exhibició d’animals de luxe i altres shows d’abundància de menjar, se va retirar al desert d’Egipte un corb li duia un pa cada dia. No s’ha dit d’on treia aquest pa el corb, si el robava a un forn o li procurava un grup de recolzament. Tampoc queda clar si quan molta gent seguí la moda de fugir del món i anar-se’n a la solitud (innumerabiles sui instituti imitatores)… es va llavors incrementar el servei de corbs-transportistes pel catering dels anacoretes. També en el desert el poble d’Israel s’alimentà de mannà, menjar plogut del cel.
Moltes són les semblances d’aquestes contarelles on molta gent se’n va a viure a un desert, lluny dels llocs de producció d’aliments, amb la present situació en aquesta illa super-urbanitzada on s’ha concentrat una abans impensable acumulació de gent a un lloc isolat, que de les quatre vies d’avituallament de les grans urbs -fèrria, carretera, marítima i aèria- només en té dues. El desenvolupament turístic fora mida ha atret persones procedents de tots el continents a una illa d’on la gent abans emigrava i en fugia per la misèria de terra que els podia caure per herència i on s’havia d’importar blat dels veïnats, per exemple de Sicília, una illa amb més quarterades.
Potser sigui degut a un atavisme derivat de les històries de fam de la postguerra franquista el fet que hom pugui sentir un calfred o un brivido, com diuen els italians, quan els camions carregats d’aliments i commodities queden parats als ports de la península per vagues de transports, quan els bancs del capitalisme ferestament es desinflen, quan l’energia ens ha de venir de fora per vaixell o cable, quan les companyies d’aviació tenen el vol curt o un sent dir que només un petit percentatge de la sobrassada trempada a Mallorca procedeix de carn de porcs engreixats aquí, la resta surt de carn importada de Fora-mallorca.
Un cas emblemàtic en seria la Oktoberfest de Calvià on els milers de litres de birra i els comensals vénen d’Alemanya. Aquí només hi posam el solar, d’on deriva lògicament l’obsessió de plorar quan els hotelers es queixen de la mala anyada i sobretot de no ofendre ni mossegar la mà que ens dóna pa, ni escalivar els turistes amb ecotaxes. L’ansietat econòmica i cultural que alguns països poden sentir per la globalització és merament econòmica a Mallorca, l’angoixa cultural fa temps que l’hem superada.
¿Què hi podem fer si només hem sabut construir, vendre cotxes i servir begudes i fabricam poques coses? Si fa cinquanta anys els joves de la pagesia passaren a fer de picapedrers i cambrers, ¿quin empleat de companyia aèria o del ram de serveis voldrà fer el camí a l’inrevés? No hi ha prou garriga per fer recuperació de terres de cultiu. Som un no-res comparats als USA on un de cada tres acres de terreny cultivat es sembra per a l’exportació.
Aquí no podem ja aplicar la política que l’agricultura és estratègica per a un país, que no es pot dependre massa de l’exterior pel menjar. Un conegut meu ho volia arranjar proposant que cada turista, voluntàriament, vengués portant un boliquet amb menjar i de retorn se’n dugués dins una bossa hermètica una part simbòlica de les pròpies deixalles per evitar que creixi tant la muntanya de Son Reus.
