Abans de res he de manifestar el meu escepticisme pel que respecta a qualsevol canvi significatiu en la política nordamericana després de les recents eleccions. Tot la posta en escena entre demòcrates i republicans crec que no és mes que un gran espectacle mediàtic amb un guió preestablert. Qui realment governa als USA, i conseqüentment, la resta del món, són els gran entramats financers i empresarials. Els polítics no són més que actors que ballen al so de les directrius del capitalisme, i si algú es bota el guió… queda fora d’escena com Kennedy o Luter King.

Dit això, cal comentar l’alegria amb què l’esquerra espanyola ha rebut la victòria d’Obama, victòria que l’esquerra vol fer seva, en ésser una victòria «progressista». Així es va poder veure polítics i personatges d’esquerra als centres de reunió i celebració demòcrata, instal.lats en distintes ciutats espanyoles, celebrant la victòria d’Obama. Voldria donar un toc d’atenció als «progressistes» de «l’esquerra» espanyola i recordar-los el que vaig veure en directe per televisió, en el multitudinari acte central de la victòria d’Obama. El primer personatge en aparèixer a l’escenari va ésser un pastor evangèlic, que fa fer referències a Déu… Vaig veure com un altre personatge que va aparèixer a l’escenari feia referència las caiguts per la Pàtria… També a una cantant que interpretava a viva veu l’himne nacional nordamericà… Vaig observar milers de persones, alegres i emocionades, movent milers de banderes nordamericanes… No vaig sentir desqualificacions i sí parlar d’unitat…

Davant aquest fet, és evident afirmar que ser «progressista» als USA no té res a veure amb ser «progressista» a Espanya. ¿Tal vegada algú s’imagina una victòria electoral de Zapatero celebrada per milers de banderes espanyoles, amb la presència a l’escenari d’un capellà, i tots cantant l’himne nacional i donant gràcies a Déu? Més aviat diria que s’hi veu tot el contrari.