Els humans tenim la sort de mostrar als nostres néts com volem que ens recordin. Fins ara hem celebrat el dia de tots Sants i dels morts amb les visites als nostres cementeris. Ara, avesats ja a una altra “cultura”, els ensenyam que aquest dia no és per anar a veure cementeris i pregar pels padrins o familiars difunts, sinó per fer la festa de Halloween.
Després em vendreu amb la necessitat de defensar les nostres arrels, arrels? De què? de qui? D’on? De Mallorca? Si, alguns diuen és la festa dels nins, a l’escola, a….. fan aquesta festa. Ni el mes nacionalista qüestiona l’entrada impune d’aquesta festa, que ja s’ha convertit en tradició de la nostra “cultura” defensada per les nostres personalitats del món de la “cultura”
Des del S. VI a de C, els celtes del nord d’Europa celebraven la fi de l’època estival amb la festa anomenada “Samhaim”, festa del sol, que començava la nit del 31 de octubre, ja que els celtes dividien l’any en dues part: hivern i estiu. El final de l’estiu, tancava l’època de les collites i acabava amb la festa dels morts, i constituïa l’inici del nou any. S’acabava el color dels camps, el calor del sol, per entrar en el fred hivern. Els celtes creien que aquella nit la mort deixava retornar els morts a la terra i que provocassin una nit de feredat, de mort i terror. La separació entre vius i morts desapareixia i es podien comunicar els vius i els morts. Hi havia ànimes de persones que estaven atrapades en animals ferotges i amb sacrificis als deus podien ser alliberades. Altres éssers, esperits o fantasmes aquesta nit, lliurement, podien sembrar la por a tot arreu sense cap tipus de llei que els ho impedís. Els vius, feien grans fogateres, representant el sol, la calor i la claror. Altres maneres d’evitar l’atac d’aquests era preparant-los menjars i vestint-se com ells, per tal que es confonguessin, i els mateixos fantasmes no es poguessin conèixer dels humans. Amb la invasió romana a les Illes Britàniques el 46 d de C. Aquesta festa s’estengué a tot l’imperi Romà.
Entre el S. VI i IX aquesta festa, oficialment es fa cristiana, rememorant a tants de màrtirs que moriren en la persecució de Dioclesià.
Els cristians, hem de girar la nostra mirada cap a la història? Sí, però sobretot cap al Nou Testament a veure que ens diu Jesús sobre la santedat: Ells, ens va elegir per amor, en el Crist, abans de la creació del món, perquè fóssim sants e irreprensibles als seus ulls (Ef 1, 4,…)
Jesús, ens crida a nosaltres, als vius a la santedat, a que visquem com a sants, això no vol dir amb els ulls tapats o d’esquena a la realitat. Sinó, entre altres moltes coses, construint un món de justícia, de fraternitat i de pau, on cadascú de nosaltres s’avesi més a fer el bé, a sembrar el bé, en profit dels altres.
Algú diu, aquests duen flors a la tomba del seu parent: “ja valdria més que enlloc de flors ara que és mort, els hi haguessin duit de viu, enlloc d’espines i de cards que no el deixaven viure”.
Ens hem de recordar dels morts, sí, però mentre els tenim vius, els hem de tractar millor que quan són morts.
Visites als morts, sí, però visites quan són vius encara millor.
Tal volta més que disfresses d’al·lots, amb família podríem anar a veure els padrins, o altres familiars, tant si són vius com si són morts i (ensenyar a) pregar per ells.
