El parkour -paraula que prové del francès “parcours” i que significa recorregut- és una disciplina que consisteix en desplaçar-se pel medi urbà o natural, superant tots els obstacles que es presentin en un recorregut /parets, barreres,etc.) de la manera més fluïda i eficient possible, amb l’única limitació del nostre propi cos.

Bona preparació física

La pràctica del parkour requereix una bona preparació física que permeti superar els diferents impediments que l’individu es pot trobar tot al llarg d’un recorregut; a més d’un fort equilibir mental que li permeti superar les pròpies pors i temors que es pugui trobar en el seu camí.

Tot i això, cal tenir especial esment a l’hora d’escollir els diferents itineraris a seguir: iniciant-se amb recorreguts d’escassa dificultat i anant complicant els recorreguts a mesura que es vagi guanyant en experiència i elasticitat; tenint sempre ben present que el parkour no és apte per a tots els públics.

David Belle: el creador

El creador d’aquesta disciplina fou el francès David Belle, el pare del qual el va instruir des de peit en l’anomenat “Mètode Natural de Georges Hébert” (una disciplina emprada als exèrcits per superar les barreres naturals tan sols comptant amb el propi cos.David Belle va anar estenent el seu camp d’acció als recoreguts per la seva ciutat Lisses, i amb el pas dels anys multitud de seguidors arreu del món practiquen la disciplina que ell va crear.

El parkour: una filosofia

Tot i que en moltísims d’indrets el parkour és vist com un acte de vandalisme, molts dels seus practicants coincideixen en veure’l com una filosofia: mentre que per a alguns pot ésser senzillament un esport, per a d’altres es sentit com un art a través del qual s’expressen, o com una filosofia d’autosuperació.

S’ha d’entendre el parkour com una nova forma d’interactuar amb l’ambient que ens envolta, essent el resultat d’aquesta interacció la combinació d’estètica i control. No podem deixar de banda, que el parkour suposa el coneixement d’un mateix i un desafiament contra els propis temors.

L’objectiu del parkour és el moviment lliure i fluid; i una de les seves principals regles és no retrocedir mai. El seu lema és : “Ésser i durar”, posant de relleu lla importància de no posar-se en perill i l’anar superant-se dia a dia sense esperit competitu.

Els moviments propis del parkour es caracteritzen bàsicament per la seva efectivitat i fluidesa. Hi ha infinitat de moviments que es solen dividir en tres classificacions: les recepcions, els desplaçaments i els bots.

El parkour a Sóller

Goten, Jospercas, Man i Jfrikimaster o el que és igual que Marc, Jordi, Rafel i Jaume són els integrants del grup Parkour Sóller que es dedica a practicar aquesta disciplina a la nostra vall.

Tot i que hi ha altres grups que practiquen variants  del parkour com el free running (on es fan sobretot acrobàcies a vora mar), els integrants de Parkour Sóller són els sollerics que practiquen la vessant més autèntic d’aquest entreteniment.

Els membres de Parkour Sóller tenen entre 16 i 17 anys, i fa relativament poc que practiquen aquests desplaçaments -la majoria ho fan des del passat mes de gener. Tots ells expliquen que la passió per fer aquest tipus de recorreguts els sorgí després de veure per Internet algunes filmacions sobre el tema; filmacions que els despertaren la curiositat i que intentaren imitar atenent-se a les possibilitats que la vall esl oferia -de fet, mantenen contactes asidus amb altres grups a través de la xarxa per intercanviar experiències i moviments. Tot i que reconeixen que l’autoaprenentage és bàsic en aquesta disciplina per aquest motiu es reuneixen per practicar.

Després d’aquests inicis el grup es sol reunir dues vegades a la setmana per practicar el parkour; generalment solen quedar a un lloc determinat des d’on improvisen diferents itineraris sobre la marxa. El diumenge sol ésser un dia fix per practicar el parkour al que dediquen moltes hores: de 16 a 20 durant l’hivern i de 20 a 22 hores a l’estiu.

El sentiment de llibertat, la tranquil.litat i l’alliberament de tensions quotidianes són les principals sensacions que reconeixen sentir quan practiquen el parkour, sensacions que la resta de la gent no sol entendre, titllant-los de bojos sovint. Malgrat tot, no consta cap denúcia en la seva contra fet que demostra que no es dediquen a fer malfraig.
El parkour els exigeix un bon estat físic, per tant no és estrany que ho alternin amb altres pràctiques esportives: el karate en el cas d’en Jordi i el bàsquet en el cas d’en Rafel.

En definitiva, els “Parkourers” no són més que uns joves d’esperit lliure que han decidit -ara que poden-viure la vida superant els obstacles físics que aquesta els proporciona posant-se com a únic límit el blau de l’horitzó.