Maria Puig Arbona “Murons” és als seus 86 anys un exemple d’energia inesgotable; amb posat decidit i una memòria privilegiada ens comenta com ha anat variant la vida quotidiana del poble en el canvi de segle.

Pregunta.- Com recorda les festes de la seva joventut?
Resposta:- Eren molt diferents a les d’ara; per començar gairebé tot transcorria al voltant de la plaça. En aquella època solien dur els bous de Bini i que el baixaven per les “raietes” -escalonades de pedra.Normalment, el solien dur de Bini fins a Sa Comuna, on el deixaven descansar; després el solien baixar pel camí de l’Alzina Fumadora i quan arribaven al Maiol el solien fermar per les banyes; llavonces era quan el baixaven fins al poble. Record que abans de passejar-lo pels carrers del voltant de la plaça l’havien de mostrar al batle, per després passar a coronar-lo. Jo i na Maria Vicens el vàrem coronar en dues ocasions. Després el duien a l’escorxador i el mataven allà mateix, per després repartir la carn entre els veïns.

P.- I què més fèieu per les festes?
R.- L’endemà del bou, el dia de la patrona era el moment de ballar. Quan sortíem de completes -la participació a l’ofici solemne era gairebé obligatòria- el saig cantava i subhastava els balls: aquest era el sistema tradicional d’obrir els balls de l’època, tothom volia tenir l’honor de ballar la primera, la segona o la tercera (es tractava de ball de bot). Aquest sistema permetia també el galanteig entre els enamorats. Un cop ballats aquest balls, després es passava al ball d’aferrat (tanfos i passosdobles). També es solien fer les tradicionals carreres de canyes i alguna cucanya.

P.- Devien ésser festes més tranquil.les que les d’ara?
R.- La veritat és que sí, ara que em ve a la memòria que durant les festes hi solia haver una parella de guàrdies civils muntats a cavall que solien vetllar perquè ningú es sobrepassàs; solien estar a la cantonada de Ca na Ponça. Avui en dia, trob que hi ha massa descontrolats, sobretot la revetlla del bou: és una llàstima veure com deixen el poble l’endemà, tot ple de brutor… i coses pitjors.

P.- Segons veig, el bou era una peça indispensable de les festes?
R.- Sí, de sempre la figura del bou ha anat molt lligada a les festes de la Mare de Déu de setembre. A més, tenc record que hi va haver certs anys -no sempre però- que per Sant Jaume també es davallà vedelles. I fins i tot, un any hi va haver tres bous.

P.- Com fou la vostra joventut?
R.- Dura però feliç. Fins que em vaig casar vaig fer feina a ca nostra, i quan em vaig casar vaig passar a fer de majorala a Can Prohom amb el meu espòs, en Toni Ginestra Arbona “Marquès”.

P.- Com foren els anys a Can Prohom?
R.- Feliços, tot i que m’enyorava un poc de Fornalutx. No et pensis, m’aixecava a les sis del matí per fer sopes als homes, a veure qui en berenaria avui en dia. A més m’agradava molt caçar  tords a coll: un any vaig poder comprar un hortet dels doblers quanyats amb la caça. Com pots comprovar la vida era molt dura i diferent a la d’avui en dia.

P.- Quan tornàreu a Fornalutx?
R.- Quan els meus dos fills -na Catalina i en Joan- etaren en edat escolar. Jo i el meu marit decidírem retornar a Fornalutx.

P.- I fou quan armàreu el Bar Deportivo?
R.- Sí, un cop a Fornalutx m’oferiren la possibilitat de comprar el cafè, i després de consultar-ho amb els meus pares i el meu home vaig decidir tirar endavant amb el Bar Deportivo.

P.- Què en recordau d’aquella època?
R.- Fou una època de molt de treball, però també de guanyar diners ja que em coincidí tant amb el “boom” turístic dels seixanta com amb la construcció de la carretera del Puig Major.

P.- Contau-nos alguna anècdota?
R.- Vaig ésser la primersa persona que tengué televisió del poble: hauries d’haver vist com es posava el cafè a la sortida de missa per poder veure la televisió. També vaig instal.lar la primera cafetera elèctrica, superant el cafè fet amb beca; fou tota una “revolució”.

P.- Amb què vos quedau dels anys al cafè?
R.- Hi vaig fer feina durant trenta anys i mai me n’he penedit. El tracte amb la gent és el que més m’agradava d’aquesta feina, ja que et permetia conèixer gent molt diferent a nosaltres.

P.- Quina és la vostra passió?
R.- Cercar esclatasangs; és més fort que jo. Ja fris que sigui la temporada per anar-hi. És més fort que jo, preferesc mil vegades cercar-los a menjar-los.

P.- Per acabar, voleu afegir alguna cosa més?
R.- Sí, que tot i els entrebancs que com tothom he hagut de patir al llarg de la meva vida, som una persona que manté viva la il.lusió per viure i que em sent molt arrelada al meu poble a més d’estimada per la meva família, que és el tresor més gros que tenc.