Devers l’any 2000 abans de Crist una família de nous mallorquins habitava una petita cova situada en un lloc privilegiat de la Serra de Tramuntana. Rodejats d’oms i fleixos, enmig d’un dens bosc, gaudien d’un clima temperat com l’actual, però amb una més habitual pluja.

Eren néts d’un grup que havia agafat una primitiva barca des del continent i havia decidit provar sort en una illa pràcticament deshabitada i que s’havien proposat de conquerir. Dins d’aquella barca també hi havien transportat ceràmica i estris de metall, així com algun ca, bous, ovelles, cabres, porcs… i accidentalment alguna rata, desconeguda fins aleshores a Mallorca.

La seva vida transcorria plàcida en aquell nou indret, que oferia vegetació i aigua més que suficient per al ramat, i on hi havia altres grups similars, amics, amb els quals poder-se unir el dia que s’havia de realitzar alguna feina més complicada i que precisava de més mà d’obra.

Un terrible desastre

Un dia de l’any 2040 -deu anys amunt, deu avall- un terrible succés va trasbalsar la petita comunitat que residia a la falda del cim del Puig Major, a 930 metres d’altitud. Sense gairebé avisar, la balma es va esfondrar. Va sepultar el domicili d’aquella família. Un o dos individus varen perdre dramàticament la vida. També una part del ramat, així com els estris de cuina i altres pertinences quedaren sota grans roques de quatre o cinc metres cúbics que la resta d’individus, tot i l’esforç sobrehumà que realitzaren, no varen poder moure ni un mil·límetre. La desesperació es va apoderar d’aquella família, fins al punt que hagueren de partir cap a un altre punt de la Serra de Tramuntana per establir-se i mai més no tornaren al Coval Simó.

La desgràcia d’aquella família ha permès, avui, realitzar grans descobriments sobre la prehistòria balear. El Coval Simó va enterrar multitud de secrets, que han romàs segellats durant tot aquest temps, sense cap tipus d’interferència ni contaminació, fins a les primeres excavacions dels anys cinquanta.

Durant els darrers deu estius, el solleric Jaume Coll ha dirigit les campanyes arqueològiques que ara tot just acaben de culminar. Dels devuit metres quadrats investigats per ell, amb la col·laboració d’altres vint especialistes i una seixantena d’ajudants, han sorgit noves teories sobre les primeres ocupacions de Mallorca o sobre el clima, la seva alimentació i la seva cultura. Les conclusions estan ara en fase de preparació i poden veure la llum el 2009.

Entre 2300 i 2040 a.C.

El Coval Simó és un dels pocs enclaus humans del tercer mil·lenni d’abans de Crist. Les proves de carboni daten la seva ocupació entre l’any 2300 i el 2040, quan ocorre l’episodi de l’enfonsament de la bauma.

Jaume Coll assegura que “aquell accident ens ha permès trobar un panorama molt net i un retrat molt exacte d’un moment, com una nau naufragada”. Aquesta i d’altres troballes recents fan pensar a l’arqueòleg que “les teories que Mallorca estava totalment habitada al VII mil·lenni ja no es sostenen” i aposta per “una ocupació planificada de l’illa, que s’inicia com a prest el 2500, i que en un parell de generacions abraça tots els nínxols possibles d’explotació dels recursos illencs”.

La petjada cultural d’aquests individus permet relacionar-los amb grups del continent, des d’on es desplaçaren amb vaixells.

Dels quaranta o cinquanta centímetres d’estrats que l’equip ha investigat se’n van extraient multitud de conclusions. Per exemple, que la cobertura vegetal de l’època era molt diferent a l’actual. “Ens trobam al final de l’Olocè -diu Jaume Coll- i hem pogut comprovar que el Puig Major es trobava poblat d’espècies que ara habiten als cims dels Alps”. No tenia Mallorca, per tant, el clima Mediterrani que ara coneixem, sinó que es trobava en un moment de transició, de canvi climàtic, entre un model més fred i plujós i l’actual, més temperat i sec.

També ha constatat que el grup practicava la ramaderia, a través de les nombroses restes òssies localitzades.

Domesticaven unes ovelles grandioses, que feien noranta centímetres d’altura i que gairebé es confonien amb unes vaques petites, no massa més grans que les ovelles. No les mataven fins que eren velles, per aprofitar millor la seva producció de llana i llet. També gaudien de la carn d’uns pocs d’escassa estatura, així com de cabres.

Tenien una considerable diversitat d’estris fets a base d’os, ceràmica i metall. És a partir d’una seixantena de peces de ceràmica incisa que Jaume Coll i el seu equip pretén relacionar aquest grup amb d’altres de l’illa i del continent i estudiar millor els seus moviments.

Però el més sorprenent del Coval Simó és que s’ha pogut provar que aquests avantpassats no només coneixien el metall, sinó que també eren prospectors. Aquests individus es dedicaven a cercar vetes de coure -el bronze encara no es coneix- i en feien la reducció gràcies a un gran foc fet en un lloc elevat de la muntanya i atiat pel vent. Així era que aconseguien temperatures de fins a 1.300 graus centígrads per fondre el metall i poder-lo moldejar segons les seves necessitats.

Aquesta tècnica deixa unes pedres fosques, com de vidre, que els arqueòlegs ja havien localitzat fa temps als cims més alts de Mallorca. Al Coval Simó han pogut relacionar aquestes pedres amb objectes de coure i, tan important com això, han pogut datar amb precisió el moment en el qual l’home realitzava aquesta pràctica, gràcies al terrible succeït.

Per a Jaume Coll “la datació del canvi de la cobertura vegetal i les troballes en arqueometal·lúrgia són els dos aspectes més importants d’aquesta excavació”.

Culminen així deu estius d’activitat arqueològica, impulsats inicialment per la Universitat de les Illes Balears, així com pel Consell Superior d’Investigacions Científiques i el Consell de Mallorca, i que ha tengut alts i baixos pel que fa a la col.laboració institucional.

Jaume Coll creu que aquest treball “ha servit per demostrar molts punts foscos sobre el tercer mil·lenni que ja s’intuïen” i l’acaba convençut que “ens hem de centrar amb la informació que ens aporten les excavacions més recents per poder avançar i anar més enllà, més que amb el treball que realitzaren amb metodologia antiga alguns predecessors nostres”.