Amesurat, amb prudència i respectuosament us voldria contar que la proppassada setmana vaig assistir a un conjunt d’actes culturals -presentació d’un llibre sobre la poetessa Maria Mayol i el lliurament dels Premis Literaris “Vall de Sóller”- dels quals, literalment, no record haver-me il.lustrat gaire i sí, per contra, haver-me “polititzat”… i molt.

A ambdós actes, vaig notar com la combinació dels verbs voler i poder atiaven aquella coentor que, democràticament parlant, sempre reclou, clou i conclou, quan hom frisa per fer públic el gens reconciliador sentiment del “NO poder oblidar”.

No obstant això, quant als autors del llibre sobre Maria Mayol i el poeta guardonat amb el Guillem Colom… ¿Estic en condicions de poder afirmar que NO tenien raó i veritat? Idò NO. No estic en condicions ja que si una cosa he après, a base de patir conflictes cada dia, és a assumir la impossibilitat de poder entronitzar l’equidistant veritat, la qual, hauria de ser  alliberadora de tota mena de mentides.

En aquest ordre de coses, NO  els va mancar ni les seves raons ni la seva veritat. Però per a una persona com jo… que anam per la vida sense estar segurs de quasi res i que no acabam d’encaixar en el món tancat de les militàncies ideològiques, trob que els va faltar, i molt, la sempre ben arribada voluntat de la reconciliació.

Ells, més que ningú, haurien de tenir molt clar que la història sempre s’ha escrit amb els perbocs dels “guanyadors”, siguin els qui siguin. La història en va ben plena d’exemples inhumans, els efectes dels quals, sempre acaben castigant, fustigant i combatent als vençuts.

El franquisme, el nazisme, el comunisme, les democràcies més recents, tots plegats, arrosseguen un bon gep d’injustícies humanitàries i, ensems, un bon feix de malifetes que empoquirien, rebaixarien, humiliarien i esborrarien, amb un sol buf, qualsevol dels principis reflectits en la carta dels “Drets Humans”.

Sé que no és fàcil per a algunes persones conjugar el verb oblidar i, sobretot, si hom agafa com a referent l’observació del mestre Pierre Vilar segons la qual “La història està feta d’allò que uns volen oblidar i uns altres no poden oblidar”.

Així les coses, què hi pot haver d’humanitari i gloriós, en una denúncia justa, un conflicte inevitable o una reivindicació de qualsevol mena si, al cap i a la fi, no hi ha espai ni esplai per un comprendre’s, un avenir-se o una reconciliació farcida d’humanitat?

Jo NO  vull, de manera lleugera, girar full sinó fugir de la perpetuïtat d’un conflicte que  arrela i brosta en la rancúnia, l’odi, l’absolutisme i la violència de totes les parts. Jo NO deman pas que la història s’hagi d’assimilar sinó més bé assumir-la i apropiar-se dels seus absurds per no tornar-los a repetir.

Jo no vull l’escombrament sota l’estora de la brutalitat que va suposar la Guerra Civil per a totes les parts… Allò que vull és un bon antídot vers l’alienació mediàtica que ens allunya de l’amor i germanor dels quals estam tan necessitats els homes i dones que formam la humanitat.

Per això mateix voldria deixar ben clar que jo sóc un ciutadà que dissabte passat vaig anar a un centre cultural per abeurar-me de cultura i, per contra, em vaig trobar amb dos actes d’un culte a…

En aquest ordre de coses, NO vaig trobar oportú allò del poeta quan va dir: “… Ellos dicen espina, nosaltres diem rosa/ Ellos dicen prisión i nosaltres diem llibertat”.

Aquest “Ellos” em va semblar molt absolut. Dic això perquè jo estim la cultura castellana i ser coneixedor de la seva llengua i la seva idiosincràsia, a mi, m’ha enriquit molt. I no puc i no vull renunciar a tot aquest bagatge.

Crec que no apuntam bé vers on es troba l’autèntic enemic. L’enemic, avui, no és ni Madrid, ni els EEUU, ni els xinesos, ni el món islàmic ni cap altra cultura que regni en aquest món… L’autèntic enemic no té rostre però sí molt de rastre en les pantalles de plasma que il.luminen la borsa de totes les capitals del primer món. Una borsa on les divises catalanes o castellanes, per exemple, res no saben d’identitats nacionals, memòries històriques, de drets ciutadans, de justícies socials o dels deures vers els menys afavorits… Algú es manifesta, dia si i dia també, vers aquest omniscient, omnipotent i omnipresent poder satanitzador?

Aquesta és l’universal denúncia que jo voldria sentir onsevulga i no pas la d’Espanya, els drets nacionals o si el franquisme encara va de franc per tot arreu.

Però passa que no és així. Avui, tot va de fòbies i fílies polítiques… i, per això mateix, jo ja n’estic un xic cansat de sentir parlar de la unitat d’Espanya, del menyspreu o l’odi, a la diferència… Estic esgotat de sentir parlar del model d’església que ens hauria de guiar… com també, i molt, estic fastiguejat d’haver-me d’empassar discursos i malsofridures de “Mundos” i “Copes” ancorats en un passat ranci que ja ningú hauria d’enyorar o tenir en compte.

Per altra banda, políticament parlant, em trob molt orfe… sobretot pel trist paper que escenifiquen les desvergonyides i hipòcrites democràcies quan hom veu que sacien i aplaquen els seus instints més primaris associant-se amb els salvatges interessos de les empreses privades… banca, telecomunicacions, multinacionals o, per contra, s’aboquen directament sobre els pressupostos anuals de tots els ciutadans.

Mirau. Basta ja de tanta polèmica sobre la història en comú que hem viscut els darrers 70 anys… Avui: o decideixes formar part del problema o et decideixes per formar part de la solució… això sí, sempre en clau de reconciliació.