Llorenç Martín Alomar (1971) és d’aquelles persones que tothom coneix, si més no, de vista. És una persona que, per mor de la seva feina, sempre ha estat de cara al públic… Però allò que quasi ningú sap -almenys era el meu cas- és que en Llorenç tengués tant de dibuix, tècnica i sensibilitat per poder reproduir, artísticament parlant, tots aquells indrets, objectes i paisatges que ens acompanyen quotidianament al llarg de les nostres vides.

Així les coses, les persones que gaudeixen de contemplar el bon dibuix fet amb guix,  carbó o llapis, tots ells anostrats d’art, al llarg d’aquests dies podran visitar una interessant i bella exposició a la sala de can Dulce, on romandran unes belles i ben executades obres d’un dibuixant que ho fa molt bé… Ell no ho sap… Són els altres que li ho diuen. I això és tant cert que més d’un en quedarà sorprés de veure com una persona que mai s’ha relacionat amb el món artístic solleric i ha viscut tants anys dins l’anonimat sigui capaç de dibuixar l’ànima de Sóller de la manera com ell ho fa.

Avui divendres, 22 d’agost, a les 19 hores i en el centre cultural de can Dulce s’inaugura l’exposició “Racons de la nostra vall” del solleric Llorenç Martín. L’exposició consta d’un conjunt de peces on l’única tècnica utilitzada és el dibuix… res més que dibuix, l’execució del qual, està arrelat en un gran coneixement de les proporcions, el volum i les ombres que tota realitat duu tatuada en la seva posta en escena.

Per a en Llorenç, dibuixar, que no pintar, és un acte de voler reivindicar aquells primers grafismes que l’home va fer quan s’apropava a una paret i intentava afermar, immobilitzar i aturar la realitat que l’envoltava.

En Llorenç vol fer el mateix: afermar la seva Vall en un paper a base de dibuixos perquè com ell mateix ens diu: “no sé una millor  manera de poder explicar aquesta empenta d’ànima que em duu a voler capturar la bellesa que m’enrevolta.”

Segons hem pogut saber, en Llorenç no fa dos dies que dibuixa. Sabem que pertany a l’escola d’Ernest Forteza i durant molts anys va contar amb la seva disciplina per poder arribar a controlar tan majestuosament les formes de la realitat com ho mostra l’exposició que avui roman a can Dulce.

Així, els seus dibuixos ens obrin a un univers majestuós de muntanyes, racons, indrets i escenes quotidianes que el mateix autor viu. Així mateix, hom podrà gaudir de boques de ports i atmosferes solleriques que ens parlen d’un home d’aquí que estima el que veu.

Tot plegat, l’autor ha fet possible que  trobem, en la seva expressió artística, un traç senzill però graficament ferm que ens dóna seguretat i confiança en nosaltres mateixos a l’hora d’arribar al seu discurs artístic.

Sembla com si l’artista volgués expressar, des de la familiaritat dels paisatges i llocs dibuixats, que l’art no necessita recórrer a grans discursos i recursos plàstics per donar a entendre el que la sensibilitat humana vol comunicar.

En Llorenç, segons ens ha explicat, reivindica el dibuix o la pintura com a maneres essencialment pures d’expressió artística. Ell admira, entre d’altres coses, el realisme i/o grafisme del món del còmic o, per contra, tota la pintura generada des del realisme de les pintures del Renaixement fins als nostres dies.

Ens diu i comenta que, avui, “… l’art està creant i generant obres que estan molt directament relacionades amb el món caòtic i accelerat que impera en les nostres vides. L’art, està clar, crea obres amb els fills del seu temps i, avui, les noves tecnologies -video, televisor i/o les deixalles que això genera- estan abocant al món tipus d’obres que res tenen a veure amb allò que és la pintura-pintura o el dibuix en el seu estat més pur. Sembla com si la pintura, fos una operació vergonyant, antiga i, evidentment, passada de moda en l’època de les pantalles de plasma i les tècniques avançades de registre i manipulació d’imatges. La meva opinió és que el dibuix i/o la pintura tenen moltes coses, encara, haver de dir i la prova d’això que dic és que hi ha moltes exposicions actuals que fan ús i utilitzen el realisme i la imatge com a suport d’allò que volen explicar els seus autors.”

Així les coses, queda clar que en Llorenç reivindica la imatge com a codi de diàleg i comunicació vers els altres i, per això mateix, vol dir i ens vol dur de la mà, els espectadors, per a tots aquells indrets i caus on la presència humana hi és present en formes diverses… ja sigui en manifestacions arquitectòniques, treballs de persones o paisatges que ens donen identitat.

L’autor sap cercar i trobar tots aquells espais, tan enyorats pels humans i que de cada cop més ens apropam a ells sols com esplai dels sentits i, sobretot, per espaiar i encaixar l’ànima dins l’orografia del paisatge i del nostre país.
Així, l’autor, amb un estil d’art figuratiu, de la mà dels carbons i guixos ens va obrint un formós ventall de paisatges i racons geogràfics molt propers als nostres somnis i, ensems, a les nostres vides.

Uns paisatges, sens dubte, amb l’esperit poderós i potent de la natura… Així, la terra, el mar i la finestra del cel es conjunten per forjar, com si fos una foganya, d’espurnes de sentiments, el que la vista vol dur als papers enmarcats.
Cal esmentar, per acabar, que l’obra d’en Llorenç Martín és una obra amb la qual no és difícil dialogar si hom si apropa sense prejudicis i passa el sentir del cor i la sensibilitat per la racionalitat de les emocions. Les seves obres ens parlen d’unes paraules o conceptes que són sinònim de saber tractar les dificultats que planteja la realització d’una obra reconciliada amb la poesia de la creació.