No tinc intenció d’escriure ni una petita línia coherent, fa calor, com ja els vaig dir. Així, que no facin el mínim intent d’entendre el que dic, estic tancada als raonaments lògics per vacances.
Estic enamorada, sí, ho estic, i no me fa res confessar-ho. El senyor que em té corpresa, no sé com dir-los com m’envaeix. No vull deixar-los amb la curiositat així que els faré una descripció del personatge, encara que estic segura preferirien llegir coses més interessants.
Ell és imponent, el seu cos és un temple on adoro, la creació és més poderosament visible que el creador que sens dubte és darrera. No és estrany que totes les dones que se li atraquen siguin considerades o místiques o bruixes, és impensable que ens deixi indiferents, o se l’adora o com a mínim se’l respecta amb la distància que ens permeten els déus de la natura. Tot ell transpira espiritualitat i deslligam amb la mundanitat, simplicitat i profunditat.
La seva imatge em commou, fins abraçar-me, és càlid i afectuós. Prop de ell s’atura el temps, o tal vegada sigui, que el temps mai li ha fet cap efecte, podria ésser modern i antic alhora, no seria res sorprenent. El temps no és mesura, és.
Em sento fosa dins seu, prop d’una olivera o una ovella, o prop d’una tomba dins el seu cementiri. Rere un marge o un racó entre l’església i una pensió. Alberg de bojos i d’artistes diuen. Hi ha pau, harmonia, s’hi pot respirar a cor ple sense afogar-se.
El millor lloc del món on desaparèixer sense pors i sense cap possibilitat d’ésser descobert. Tots et miren però ningú no et veu. Es sent la felicitat que consisteix en què ningú vengui a somoure’t i et deixin viure al ritme dels teus peus.
Sona una campana penjada a una ovella i la ovella et mira directament als ulls i no té por, et segueix un tros de camí del nou passeig, als peus d’un gran hotel. Els sorolls del món al que ja no pertanys sonen en la llunyania, per molt que sembli rar, et sembla que els sentits es separen del cos, per anar allà on la imaginació no té fronteres. Gràcies a ell, puc somiar, els ulls volen més ràpid encara que el pensament, unes mans, uns ulls, un posat, uns gestos. Els atrapo al vent i me’ls faig meus. El cap se’n va i el deixem fer, sabem que aquest instant meravellós no serà etern, la traïdora i maleïda realitat vindrà a rompre l’encant de la poesia. L’inconscient crida en veu alta, t’estimo Deià, t’estimo.
