La vida no es tan fàcil ni tan guapa com la societat ens la vol vendre. Al manco una part de la mateixa. La nostra societat, i els governs que hem tengut igualment, tan si són de dretes com d’esquerres, ens volen transmetre que la vida és ser sempre jove i que les coses sempre t’aniran bé. És a dir, vivim en una societat benestant. Ja va bé, però en tant en quant aquesta societat no em robi les regnes de la vida i m’embauqui de tal manera que jo ja no sigui amo del que pens, del que dic, del que sent, del que crec. No pot ser que la nostra manera de veure les coses ens tapi de la vista les “pobreses” del nostre món. I no em referesc a les gran pobreses, de fam, guerra, marginació,…. sinó a les petites pobreses com són: la malaltia, el tornar vells, les persones disminuïdes,…Coses ben reals i omnipresents a tot arreu i en qualsevol circumstància.

Dins una societat on tot és pensat per a la gent jove i on tot funciona extraordinàriament bé, què feim amb allò que romp els motlles? Què feim amb els majors? Residències, s’hi està molt bé. Què feim amb…, per a tothom tenim solució. Valga-li. Però és la solució òptima? O la que no ens queda més remei? Després hem de parlar de qualitat de vida. I mentre gaudeixes d’una alta qualitat de vida, tot va bé, però…

Ara vull reprendre la frase de la meva feligresa de qui vos parlava la setmana anterior: “M’estimaria més tenir-lo en una cadira de rodes, o dins un llit, que al cel”.

La conversa va continuar i em digué:

– T’imagines, segons com hagués quedat, creus que podria arribar a pensar amb l’eutanàsia?

– No, no crec que això sortís de tu.

– I si jo no aguantava? I els nins, ara ja són grans. Potser no voldrien que el seu pare patís, voldrien una qualitat de vida que no podria tenir…

Per desgràcia no ens ho podem imaginar, aquest cas, perquè el bon Déu se’l va endur. Però són moltes les famílies i els malalts que ho estan vivint….però, quan la qualitat de vida no sigui òptima tu o els teus, o l’estat podran decidir que fer amb la teva vida? Els qui ens fan nosa o no els volem els retiram, però ens atrevirem a llevar-los del mig?

Positivament pens que aprovar l’eutanàsia no serà tan fàcil, no és una mesura socialment, encara, admesa. Però tot es tracta de provar-ho. Al principi hi havia molta gent en contra de l’avortament i ara, … i ara no en parlem.

Es començarà per no res. Però la pràctica, i la pràctica il·legal, com s’ha fet amb l’avortament o amb la mateixa eutanàsia, poc a poc anirà entrant, sense tèmer-nos-ne i  ho viurem amb tota normalitat, que si un dia poden decidir com, quan, has de néixer, també es podrà decidir, com, quan i de quina manera has de morir. Si ja sé que quan un estiqui malalt o tengui no sé què, direm : quan ja no serviguem; per no ser una càrrega; el meu temps ja ha acabat; és perquè no pateixi; no té qualitat de vida….. Ens caldrà inventar un aparell que marqui l’escala de la qualitat de vida.

Quan estava al seminari, un dels rectors em va ensenyar que quan un està en crisi (ara en deim depressió) no ha de prendre decisions. Com podem saber que una persona està lúcida per saber que pot prendre decisions sobre si mateix, i decidir la seva pròpia mort?

No ens hauríem d’agafar amb tanta lleugeresa aquest tema de la eutanàsia. Durà molt que parlar. I a mi em posa els pèls de punta. Però en tornaré a parlar.

Vos deix unes setmanes tranquils fins al mes de setembre. Gràcies pel vostre recolzament. Una besada a totes i a tots.