La veritat és que ara, en aquest precís instant, tenc ganes de dir tantes coses que possiblement no tindria espai suficient a les pàgines d’aquest setmanari per dir-les totes. Val a dir també que a l’hora d’escriure aquestes retxes, no tenc tota la informació que caldria tenir i, per tant, podria caure en l’error de parlar de coses que desconec o que possiblement no siguin del tot reals. En qualsevol cas però, tant m’és. El bessó de la qüestió és el que és i  cap altre.

Sembla cert i oficial que hi ha un moviment molt avançat per fer canvis a la comunitat de religiosos dels Sagrats Cors, Es Convent, més conegut per tots. Aquests moviments són, ni més ni manco, que dur a terme el tancament de la comunitat a la Vall de Sóller deixant-nos orfes d’aquesta ordre religiosa que tant ha donat a Sóller i, perquè no dir-ho, tant ha rebut de nosaltres. El Convent ha estat per tots un estendart de tota la vida i la veritat és que ens posa, o al manco a mi, la pell de gallina que avui el vulguin tancar deixant-lo només com una església que s’obrirà un dia per setmana per dir una missa. El Convent és més que un espai per anar a missa, és un lloc de reflexió i, sobretot,  de devoció.

La Comunitat del Convent és un tema cabdal dins el nostre poble però encara ho és molt més el paper i la persona de “l’hermano” Rafel. Aquí ja m’han tocat el viu. No tenc paraules per  explicar el meu sentiment, però el que si és segur i cert, és que no tenc capacitat humana per imaginar el seu propi sentiment després de tantíssims d’anys entre i per nosaltres. Suposo que aquesta haurà estat la pitjor notícia que aquest home, gran home per cert, hagi pogut rebre mai en la seva ja llarga vida dedicada als demés, i aquests demés hem estat els sollerics. Els que un dia o l’altre hem passat per aquella casa espiritual i que hem rebut el conhort de les bones paraules i atencions més que humanes de “l’hermano”, ens sentim traïts per la decisió de la superioritat que ho hagi pogut resoldre o, al manco, proposar. La veritat és que els sollerics no podem quedar creuats de mans veient com ens lleven una part de la nostra idiosincràsia, una part de la nostra identitat, una part de la nostra vida…

Encara record quan es va organitzar el primer homenatge que es va fer a “l’hermano” a la nostra vall. Era el mes de febrer de l’any 1980. Vaig tenir el goig de presentar l’acte i la sort de poder-li dedicar en públic, davant prop de cinc-centes persones, aquelles paraules que mai en privat li havia pogut dir. Vaig transmetre aquell record d’antic alumne a la persona que malgrat mai m’hagués fet ni un minut d’escola, em va dedicar tants i tants d’anys d’amistat i dedicació i que tant em va ensenyar. Gràcies per tot amic.

He fet moltes coses al llarg dels quasi cinquanta anys que tenc:  he escrit molt, he col·laborat amb moltes coses, he dedicat temps i hores al meu poble i a la gent que m’envolta. Moltes d’aquestes coses i persones, si pogués, les esborraria de la meva vida ara mateix perquè no es mereixen ni un segon del meu temps, altres, les tornaria a fer una i mil vegades però n’hi ha una  que romandrà amb mi i formarà part sempre del meu jo i és, ni més ni manco, que “l’hermano” Rafel.

Sols he de dir una cosa, i permeteu-me ésser agosarat: Els sollerics no ens podem quedar sense el Sant Cristet del Convent, sense la comunitat de religiosos i sense el nostre més que estimat germà Rafel. Em nego totalment a acceptar-ho. No és just ni per a ell (ells) ni per a nosaltres.

Per això i recordant unes paraules de Pablo Neruda, vull i hem de voler  evitar la mort d’aquesta Comunitat en suaus quotes, recordant sempre que viure exigeix un esforç molt major que el simple fet de respirar.

Vos estim i vos estimam germà Rafel i si vos no voleu partir, lluitarem perquè quedeu a Sóller que és casa vostra. El Convent és casa de tots.