Potser al final de l’article no haureu entès res del que he escrit. És que no vull ofendre a ningú.

Hi ha vegades que, els preveres, hem d’anar per la vida, o millor dit a les parròquies i sobretot a moltes celebracions que presidim, amb les benes als ulls, o si voleu amb els ulls tapats. No pensis, no miris, no escoltis, calla, tapa’t els ulls i fes.

No és d’estranyar que qualque vegada, companys meus, ja farts de dur benes als ulls, han perdut els papers (cosa que no hauríem de fer mai) i els han tret als mitjans de comunicació criticant la seva actuació. No és fàcil d’estar davant del públic o tractar amb la gent.

Crec que la majoria dels preveres intentam servir les nostres comunitats, sobretot pel que fa als sagraments. Tot i que la Diòcesi ens marca amb una normativa, publicada al «Directori de Sagraments», intentam més que aplicar la llei, tenir en compte a les persones que tenim a davant. Matrimonis no casats, casats civilment, pares separats, tornats a casar, hi ha totes les modalitats. Davant un bateig, mir l’infant, més que als pares o padrins. A les comunions, simplement que hagin assistit… etcètera…Tots són ben rebuts, crec poder dir que ningú mai no ha estat rebutjat.

El que em costa és veure com moltes vegades les persones que vénen a demanar un sagrament, la seva adhesió a Jesucrist és ben magra o, com escrivia fa unes setmanes, està refredada. Per tant, -em dic- és un bon moment per tornar-la a despertar. De fet en un tant per cent ben alt no és així. Però que no es perdi amb l’intent.

Aquesta setmana he tengut un petit succés, perquè uns feligresos no han tengut confiança amb mi. Millor dit, m’han mentit i m’han manipulat. S’han servit de l’Església per fer la seva celebració particular, no la de l’església. Però com que jo m’hi vaig trobar, dos minuts abans de començar la celebració, i tenint clar que al dia següent no volia sortir a primera pàgina d’un diari, em vaig tapar els ulls (la bena als ulls), no vaig mirar i vaig administrar un sagrament que no hauria d’haver admès, almanco en aquell moment. Hauria d’haver-los suggerit que el depassessin a un altre dia. Sí, però…

Qui hagués entès la meva actuació? No hauria provocat un «escàndol» per haver tret a defora a una gent?
Algunes persones que ho presenciaren, amb tota raó, s’escandalitzaren del que va passar, però sé que també entengueren la meva actuació. Em permetreu que no entri amb més detalls. Ho he escrit perquè a vegades hem d’entendre com ens trobam entre l’espasa i la paret i jo mateix i molts dels meus companys estam cansats de ser els dolents de la pel·lícula i que la gent utilitzi les nostres advertències o «renyades» per ser una excusa i taxar-nos d’intolerants o abandonar la fe.

Que no som perfecte, ja ho sé jo, no necessit que m’ho digueu. Però no em queix del fet en si que passà aquesta setmana passada, em queix que als capellans se’ns hagi perdut la confiança, ja no som les persones en què la gent confia, ja no veuen en nosaltres una persona que entendrà el teu problema.

Certament, direu, i per un cas tant d’escrit? No, no és tracta d’un cas, és d’un sentiment que et va arrelant poc a poc i com la desconfiança es generalitza. Ben igual, ho dic de pas, com les contestes, que fredament, et diuen a vegades em fan tremolar. On és el respecte. En general crec que mai per mai no ens hem de perdre el respecte. No es tracta de voler que a la paraula del rector acalem el cap, es tracta de respecte, confiança i diàleg. Si voleu això com a fruit de la sinceritat.

M’agradaria que aquesta bena, ens la poguéssim llevar qualque dia. I saber que tothom actua amb sinceritat, dient tota la veritat.

De tota manera, després d’haver-me desfogat posant-ho per escrit, record que abunden més les bones experiències positives, de persones que sense conèixer de res dipositen en tu la seva confiança, amb diàleg sincer, que el contrari. Però el fet hi és.

No vull anar per la vida amb benes als ulls, però a vegades no em queda més remei que anar-hi.

Permeteu que acabi felicitant el 1001 de Veu de Sóller. És important la feina feta, però és tot un goig la feina que teniu per fer. Enhorabona.