Tothom ara parla de crisis. No sé si està de moda, però allò cert és que patim i patirem una crisi, en tots els sentits. Temps al temps.

Als cristians no ens ha de venir gaire de nou, ja que respecte a la fe, ja en fa d’anys que penam una crisi. El que passa és que no en sabem sortir.

El pitjor que ens pot passar és que davant una crisi, sigui religiosa, social, política, econòmica, … enyorem el passat. Certament el passat és el que tenim, el coneixem i ja sabem com ens hi hem de moure. Però la paraula mateixa ja el jutja, és el passat. Irremeiablement estam abocats al futur; i quan passem per una crisi ens costa preveure el futur, perquè és del tot incert. A un, quan les coses li van be, té una perspectiva de futur més o manco previsible; però quan els vents no bufen tan a favor el futur, que és demà, pot ser imprevisible.

Alguns diuen que fins i tot “les pitonisses” o els futuròlegs estan en crisi. Ja ho val!

La crisi de la nostra societat és la nostra crisi, però a l’església vivim en un temps de crisi (i decadència) que no té res a veure amb la del petroli o de les hipoteques (per donar-li un nom).

Per una part seguim vivint en una església de cristiandat: la fe es dona per suposada, tothom es cristià. Aquesta església que encara somia la cristiandat viu,  jo diria, enfrontada a la nostra societat (al manco en molts d’aspectes); i observareu que cada enfrontament de l’església amb la nostra societat o amb les persones particulars, mina, destrueix, aboleix la fe dels individus o/i grups. I per altra part necessitam una altra església, no només que faci declaracions amb seny i estigui enmig de la societat amb totes les conseqüències, sinó que dugui a terme (pràctica) una altra tipus de pastoral.

Vull dir, que donam la culpa als bisbes de que no donen la talla, que no conviden a creure, etc …. Bé, ho podem dir. Però realment estam disposats a canviar el model d’església de cristiandat per una altra de més compromesa?

Per exemple: (i ho repetesc, és un exemple) hem de seguir batiant  infants, sabent que els pares no tenen fe? O casar, pel simple fet que estan batiats i volen seguir la tradició? Els hem d’obligar a rebre una formació pel fet de demanar un sagrament? O celebrar uns sagraments? No vull jutjar, permeteu-me que canviï una paraula (de bon cor) enlloc de dir no tenen fe, potser hauria de dir tenen una fe freda, o la fe que l’església els ha donat (no vull, dir, ni ho pens, que la culpa sigui dels mateixos individus, potser la institució hi te molta responsabilitat).

Preguntes que em sorgeixen ara mateix: Davant la crisi de vocacions, no hauríem de plantejar-nos altres solucions? Per la manca de preveres, se tancaran parròquies, com se tanquen convents?

És a dir, no hauria de ser com una resposta profunda al seguiment de Jesucrist, una major il·lusió i ganes de seguiment les que ens duguessin a celebrar els sagraments?

Però això no és tot. Tot ho tenim basat en gent que ja creu, o ha cregut, o ha rebut els sagraments, com deia abans gent que ha refredat la seva fe. Però i la gent que no creu? I la gent que ha deixat de creure? I la nova gent que s’incorpora? O aquells que els agradaria poder fer el camí de la fe? Els hem de fer entrar dins el mateix sistema (el mateix esquema d’església), que està passat i en crisi?