Mentre París cremava sota les proclames dels estudiants i dels treballadors vaguistes que envaïren els carrers i feren trontollar les llambordes de la «ciutat de la llum» demanant un canvi radical en els fonaments de la societat occidental, Sóller encara dormia sota l’aparença d’una vila tranquil.la i provinciana on petits grups iniciaven les seves primeres passes cap a una obertura democràtica on la guerra del Vietnam, la música dels cantaautors i les festes «ye-ye» es convertiren en autèntics símbols.

París crema

L’inici de la revolta francesa tengué en els enfrontaments dels estudiants parisencs amb la policia -i les fortes càrregues policials que aquesta utilitzà per reprimir les manifesta cions- l’espira que en poques setmanes arribà a col.lapsar la vida política del país veí.

A les manifestacions estudiantils ben aviat s’hi afegiren dos terços dels treballadors  francesos (uns 10 milions d’obrers) que reclamaven – entre d’altres qüestions- millores salarials per un alt percentatge de treballadors que comptaven amb sous ridículs.

L’antiautoritarisme, el recel envers la democràcia burgesa, el rebuig total a la jerarquia del sistema vigent, una crítica frontal a la societat consumista i la utopia com a horitzó foren alguns dels referents intel.lectuals que els estudiants francesos esgrimiren en els enfrontaments dialèctics que seguiren a les manifestacions populars. Lemes com «Il est interdit d’interdire»; «L’imagination au pouvoir» o «Soyez réalistes, demandez l’impossible»:ompliren els carrers de París, estenent-se ràpidament per tota Europa, i posant de manifest el triomf de la paraula i de l’espontaneïtat creativa.
Les millores salarials i socials dels treballadors, anaren acompanyades per fortes reivindicacions dels estudiants i del món intel.lectual  on la crítica a la Guerra del Vietnam, els moviments contestataris en les universitats americanes, els assassinats de Matin Luter King i Robert Kennedy i els intents d’alliberament del jou soviètic per part del poble txec es convertiren en autèntics cavalls de batalla ideològica.

La radicalització de les demandes va provocar que inexorablement el moviment revolucionari anàs perdent adeptes, i la situació revolucionària es va evaporar tan ràpidament com havia sorgit.  Els treballadors un cop assolides les demandes salarials tornaren al treball, i els estudiants -en la seva majoria- foren engolits per la macroestructura burgesa que tant havien criticat; restant tan sols vestigis de caràcter cultural i moviments socials com el  «hippysme, l’amor lliure i la psicòdelia» que amb més o menys fortuna han aconseguit arribar fins a l’inici del segle XXI.

Una vall tranquil.la

Tot i la repercusió mediàtica  dels esdeveniments de París, la vall de Sóller va viure el mes de maig en una tranquil.litat que en res feia presagiar els ànims esvalotats de les capitals europees.

Una sèrie de millores en les infraestructures existents començaven a fer pressentir aires de modernitat que es veien completats per l’auge del món del turisme que anava canviant de manera radical el sistema de vida imperant fins a la data. Una d’aquestes millores fou l’aconseguida per l’empresa  El Gas amb l’ampliació de la línia elèctrica, amb una línia d’alta tensió de 15.000 V. Per la seva banda, l’empresa Ferrocarril de Sóller va rebre una nova locomotora Diessel per millorar el servei ferroviari. I pel que fa a infraestructures viàries, fou durant el maig del 68 quan l’enginyer Antoni Parietti va substituir el traçat original  de la carretera Sa Calobra-Port de Sóller (que vorejava la costa) per un traçat que es desviava a l’alçada de Sa Costera i pujava en direcció a Bàlitx; posteriorment aquest traçat també va ésser variat per seguir el recorregut que es pot seguir avui en dia on curiosament no es segueix gens la línia costanera.
En l’àmbit social, el maig del 68 es destacà per la incorporació de la primera ambulància amb què va comptar la Creu Roja sollerica; aquesta ambulància va ésser  muntada en una carrosseria d’un Dotge, i fou beneïda a la plaça de la vila en un acte multitudinari.

Pel que fa a esdeveniments culturals, hem de tenir en compte que durant aquest mes es celebraren les festes de Sa Fira que en l’edició d’aquell any no comptaren amb gaire participació i foren del més rutinari. En aquest aspecte cal fer esment a les declaracions que D. Jaime Martí Garcias -regidor de cultura de l’època-  va fer a la premsa local planyent-se de la » nul.la participació dels sollerics en el simulacres del Firó; per aquest motiu consider imprescindible suprimir de moment les Fires i festes de Sóller per la manca de col.laboració dels sollerics». Les declaracions de Martí Garcias posen de relleu l’estat  de declivi a què havia arribat la festa; aquest declivi suposarà anys més tard l’aparició del col.lectiu «Firó 73» que revitalitzarà i democratitzarà  les festes de la vall de Sóller.

La programació cinematogràfica dels cinemes solleriques posà de manifest la situació d’aparent immobilitat que regnava a la nostra contrada. Al cinema Alcázar s’hi passà entre d’altres «Un beso en el puerto» protagonitzada per Manolo Escobar, mentre al cine Fantasio -amb una programació més «alternativa»- s’hi visionaren «Campanadas a medianoche» amb Orson Welles  i Jeanne Moreau, així com la inquietant «El misterio de las naranjas azules».

Espurnes de revolta

Si bé la vida a la vall continuava sota una aparença tranquil.la i inamovible, alguns sectors de la societat -encapçalats per gent jove, en la seva majoria- assajaven amb timidesa alguns intents d’obertura envers el món, sempre sota l’atenta vigilància de les forces dominants afins a la dictadura.

Un d’aquests intents -tal vegada el més famós de tots ells- fou la projecció en un local de l’església d’un documental sobre la guerra del Vietnam. A tal efecte es desplaçaren fins a Sóller els «activistes » Jaume Adrover, Miquel López Crespí i Vicenç Mates, així com el solleric Toni Serra juntament amb una pesada màquina de projecció per dur a terme el que a l’època era una acció clandestina. Era la primera vegada que arribaven a Mallorca imatges dels vietnamites en la seva lluita contra el gegant nordamericà, i l’emoció es notava a flor de pell tant en els assistents com en els organitzadors. A la projecció de la pel.lícula, la seguiria l’audició d’un dics xilè «Cantata de Santa Maria de Iquique» i una conferència de Toni Serra. Tot i la tensió normal en una activitat d’aquestes característiques, l’esdeveniment aconseguí reunir una trentena de joves sollerics que seguiren amb força atenció totes i cada una de les activitats que es dugueren a terme.

La projecció es va celebrar en una aula del col.legi Sagrats Cors, i va transcórrer sense incidents, tot i que la guàrdia civil havia estat alertada de la intenció de celebrar un acte “subversiu”. Per sorpresa dels assistents, quan va finalitzar l’acte es varen trobar amb una parella de la “benemèrita” que els esperava a l’inici de les escales del col.legi, però que no els increpà ni els digué res.

Una altra de les actuacions més o menys reivindicatives que varen tenir lloc a la nostra vall fruit de la revolta del maig francès fou l’actuació del grup de mim “Farsa” al teatre Victòria a les ordres de D. Pedro Martínez Pavía, autor teatral i escultor -força conegut a la vall per ésser el responsable del monument que es troba a la carretera del Port en commemoració de la gesta de 1651. En aquella època, el grup “Farsa” utilitzava la mímica com una eina més per lluitar contra el feixisme i construir els pilars d’una nova societat.

Finalment, tan sols esmentar la influència que el turisme anà exercint sobre els hàbits socials i culturals de l’època. Hàbits que com és fàcil de preveure anaren  variant amb el pas dels anys, tenint com a primers indicis la irrumpció de la música “ye-ye” i de part dels postulats del maig del 68.

Malgrat tot, la vall de Sóller continuà gaudint d’una vida plàcida i tranquil.la a l’ombra de la dictadura i del Puig Major.