El calendari de 2008 ens presenta un canvi respecte els anys precedents. Tot perquè el mes de febrer serà un dia més llarg i passarà a tenir els 29 dies que només té cada quatre anys. Avui és aquest dia en el que les Emmes i els Dositeus celebren la seva onomàstica. També avui és el Divendres de la Magdalena.

Els efectes més mundans d’aquest fenomen és que la majoria dels mortals haurem fet feina un dia mes durant el mes que avui s’acaba, acostumats a passar “volant” un mes que habitualment té quatre setmanes justes.

Amb tot un any bixest és aquell en el que se li afegeix un dia al mes de febrer, un fenòmen que passa cada quatre anys.

Cercant a través de la immensitat de l’internet hem trobat molta informació sobre els anys bixests. Així que començam.

Antigament un any de traspàs es limitava a fer la repetició del dia 23 de febrer, que resultava ser el bis-sisè (dues vegades el dia sisè abans del primer dia de març), primer dia que els romans cridaven les calendas de cada mes i d’on procedeix la paraula calendari.

La definició estricta d’un any de traspàs afirma que és aquell que té un dia més que els anys ordinaris. Aquest dia s’afegeix per a corregir el desfasament que existeix entre la durada real dels anys: 365 dies i 6 hores aproximadament.
Un any és de traspàs si és divisible per 4, llevat que sigui divisible per 100 i no per 400.

Els primers calendaris de la humanitat daten de les civilitzacions que varen habitar la vall dels rius Tigris i Eufrates, a la Mesopotamia. Aquests calendaris es varen crear a partir de l’observació de les fases de la lluna. Sacerdots babilonis i sumeris varen confeccionar un calendari basat en cicles de 29’5 dies que havia entre cada lluna nova.

Aquest període lunar dividia l’any en dotze lunacions o mesos i sumava un total de 354 dies. El sistema babilònic va servir de model a hebreus i musulmans, encara que cadascú va fer els seus canvis.

Els egipcis

Els egipcis de l’Edat Antiga varen aprendre a determinar les estacions de l’any a partir dels canvis que mostrava el riu Nil amb el pas del temps. Per als habitants d’aquesta civilització, les estacions eren tres: inundació o època de la crescuda, que durava aproximadament de juny a setembre;  aparició dels camps en retirar-se l’aigua, quan el sòl estava humit, a partir d’octubre i fins al mes de febrer i, finalment, l’estació de sequera de febrer a juny, quan tornava a repetir-se el cicle.

D’aquestes observacions va néixer una de les aportacions fonamentals de la civilització egípcia, el calendari solar de 365 dies dividits en 12 mesos de 30 dies cadascun, amb 5 dies extres al final.

Aquest calendari, que era bastant precís, es va usar des del tercer mil·lenni abans de Crist i va tenir com a finalitat pràctica el control dels cicles agrícoles.

Ja a l’antiga Grècia s’utilitzava un calendari amb un any de 354 dies. Els grecs varen ser els primers en intercalar mesos extres en el calendari sobre una base científica, afegint mesos a intervals específics en un cicle d’anys solars.
El calendari romà com els de tots els pobles de l’Antiguitat es va anar fent per aproximacions successives al llarg de diversos segles. El primitiu calendari romà, establert pel fundador i primer rei de Roma, Ròmul, en el 753 A.C., tenia 304 dies dividits en deu mesos: quatre mesos de 31 dies març (començament de l’any), maig, juliol i octubre i sis de 30 dies.  Aquest calendari de 304 dies resulta molt difícil d’acceptar a causa del seu gran desajustament i més pensant que al cap de tres anys de 304 dies l’error acumulat seria de tres mesos. Aquest calendari va ser reformat per Numa Pompilio. Aquest rei li va agregar els mesos de gener i febrer, amb la qual cosa l’any va passar a tenir dotze mesos. Després va modificar la longitud dels mesos. Varen seguir els mesos de 31 dies (març, maig, juliol i octubre) però varen desaparèixer els de 30, l’any es va completar amb set mesos de 29 dies i un de 27 dies (febrer).

Perquè varen desaparèixer els mesos de 30 dies?, simplement perquè es creia que els números parells eren de mal averany. Aleshores es va optar per afegir un dia al calendari.

Arribam, per tant, a un any de 355 dies però perquè no se seguís retrocedint pel que fa a les estacions de l’any solar, era necessari intercalar cada tant un mes extra. Els romans ho varen agregar cada dos anys i era de 22 o 23 dies (en forma alternada) i ho varen definir com a mercedinus. Aquest mes addicional començava després del 23 de febrer. És a dir, febrer arribava fins al 23, després transcorria el mes extra i després seguien els 5 dies restants de febrer (recordem que tenia 28).

Calendari julià

L’any 45 A.C. l’estadista romà Juli César, que era un admirador del calendari egipci, va encarregar a un astrònom grec, nomenat Sosígenes, elaborar una versió d’aquest calendari per al seu ús a Roma. Les estacions estaven desplaçades tres mesos pel que fa a les dates que els corresponien. El que va fer Cesar va ser addicionar-li el famós mes intercalar de 23 dies al febrer, mes un de 33 i un altre de 34 dies, que varen ser col·locats entre el final de novembre i el començament de desembre. Aquest any de 445 dies va ser conegut com “any de la gran confusió”.

L’any començava al març i el mes de juliol, cinquè mes de l’any, va rebre el nom en el seu honor.

Juli César va reformar el calendari romà del rei Numa Pompilio i, a causa del retard que aquest presentava respecte a l’any solar, va afegir cada quatre anys un dia més. No obstant això, la reforma juliana produïa un error de 11 minuts i 14 segons (un dia cada 128 anys) pel que fa a l’any solar.

Mes dels morts

Els anys de traspàs sempre han tengut dolenta fama, ja que febrer era el mes dels morts en la tradició romana; ningú es casava i ni tan sols obrien els temples, llavors, agregar-li un dia, suposava encara més penúries.

La diferència entre l’any astronòmic i l’any del calendari julià va anar acumulant-se des de les èpoques de Juli César fins al segle XVI, fins a sumar més de 14 dies. Aquest desfasament donava lloc a errors en el còmput de la Setmana Santa, motiu de preocupació per part de l’Església Catòlica. L’any 1580, l’equinoci de març, que té lloc entre el 20 i 21 de març, s’havia desplaçat a l’11 de març. L’any 1582, després de molts anys de discussions per part de l’Església de com prendre en compte apropiadament aquest error, durant el Concili de Trento, el papa Gregori XIII, assistit pels científics Luigi Ghiraldi i Christopher Clavius, va imposar un nou calendari, conegut com gregorià, que és l’utilitzat fins a avui. Gregori XIII va decretar que el període comprès entre els dies 5 i 14 d’octubre de 1582 no existís.

Calendari gregorià

En el moment confeccionar-se el calendari gregorià, l’actual vigent, es va adoptar una durada mitja de l’any solar de 365,2425 dies. La manera d’ajustar el desfasament d’1/4 de dia es va anar establint com anys de traspàs els múltiples de quatre.

Però com que l’any gregorià és un poc més curt que el veritable o any tròpic (la terra realitza 365,2422 rotacions en un any), se suprimeixen tres anys de traspàs julians cada 400 anys, en els anys seculars no divisibles per 400, tals com 1700, 1800, 1900 i 2100, mentre que si són bixests els anys 1600, 2000, etc., que són divisibles per 400.

Per tot l’anterior, el calendari modern inclou 97 anys de traspàs en cada període de 400 anys, de manera que el número mig de dies per any sigui de 365,2425, molt pròxim a 365,24220, el determinat astronòmicament.