“Después de una labor ininterrupida de cincuenta y cuatro años, ayer finalizó su existencia como entidad bancaria independiente nuestro “Banco de Sóller” al quedar absorbido por el “Banco Hispano Americano”, la poderosa entidad de crédito española que ha unido a las numerosas sucursales con las que cuenta en toda España esta nueva en nuestra ciudad”. Així resava la crònica periodística del moment per anunciar el punt i final de la petita història de la banca a la nostra ciutat.

La història del Banc de Sóller es remunta a l’any 1890 quan la puixança econòmica del moment va propiciar la creació de la primera i única entitat financera mai haguda a la ciutat. L’exportació de cítrics o el retorn d’aquells que varen anar a fer fortuna a les Amèriques són dos dels factors que feren factible la creació del banc en un moment en que Sóller vivia un autèntic període de prosperitat reflectit, entre d’altres, als carrers de la ciutat amb la proliferació de palauets i posteriorment amb la irrupció de l’arquitectura modernista de principis del segle XX.

La situació del banc no va ser aliena als moments polítics i socials que va viure el nostre país durant els anys trenta i quaranta propiciats per la II República i el posterior esclat de la Guerra Civil. Ja en la postguerra, en aquells temps d’aïllament i profundes dificultats econòmiques dels anys quaranta feren que els accionistes del Banc de Sóller acabassin per cedir el seu paquet de títols al Banc Hispano Americano, que aleshores tenia molta més força que un petit banc d’àmbit local.

La rumorologia es va començar a escampar a principis del 1943 quan per Sóller ja es començava a dir en veu baixa que l’Hispano podria comprar un paquet important d’accions amb el que agafaria el control de l’entitat bancària sollerica. En el mes d’abril del mateix any ja es començaren a fer les primeres transaccions de compravenda d’accions iniciant el procés d’absorció.

A mesura que els petits i grans accionistes del Banc de Sóller anaren traspassant els seus títols a l’entitat absorbent, l’Hispano va anar agafant poder dins el banc fins al punt que en el mes de juny del mateix any, el 1943, ja tenia representació més que suficient com per nomenar Julio Milla Martínez com l’apoderat i subdirector del Banc de Sóller.

Era el primer canvi significatiu en l’organigrama de personal que sofria el Banc de Sóller com a preludi dels canvis que s’atracaven a passes gegantines.

Un mes després, la junta de govern del Banc de Sóller va convocar una junta general d’accionistes amb l’únic punt de l’ordre del dia discutir la fusió amb l’Hispano. A la cita hi va assistir la pràctica totalitat de l’accionariat que va donar suport a la integració dins l’Hispano i iniciar les passes per demanar l’autorització al Consell de Ministres que presidia el general Franco.

Ja no hi havia volta enrere i la passa definitiva s’havia donat. Un anunci publicat a mitjans de novembre a la premsa local del moment el Banc Hispano Americano es donava a conèixer als sollerics ja d’una forma més que oficial informant que a partir del mes de desembre continuaria els negocis bancaris del Banc de Sóller “fent-se càrrec de l’actiu i passiu, de la cartera de cobraments i dels valors depositats en custòdia” anunciant també que passaria a ocupar les dependències del majestuós local situat en ple centre de la vila de Sóller.

Després d’una tasca ininterrompuda de 54 anys al servei dels sollerics, el 17 de desembre de 1943 el Banc de Sóller deixava d’existir com a tal donant pas a un nou banc que heretava l’esperit amb què els sollerics del segle XIX posaren la primera pedra a la primera i única entitat financera local que mai hi ha hagut a la vall.

La història de l’edifici

La Junta del Banc de Sóller, creat el 1890, va encarregar el 1909 a l’arquitecte català Joan Rubió Bellver, principal col.laborador d’Antoni Gaudí, la redacció d’un projecte per a la construcció de la nova seu social de la institució financera.

Una vegada aprovat, l’obra es va realitzar entre els anys 1909 i 1912. No va ser fins l’any 1946 quan l’arquitecte Guillem Muntaner va realitzar un seguit de reformes interiors canviant part de la fisonomia exterior, eliminat els remats punxeguts de la fatxada que amenaçaven en caure assolint la fisonomia que avui en dia és objecte d’atenció de nombrosos objectius fotogràfics.

L’immoble constitueix un dels exemples més significatius de l’arquitectura modernista realitzada a Mallorca. La seva ubicació, al costat de la també modernista església parroquial de Sant Bartomeu, configura un dels punts més emblemàtics del nucli urbà de Sóller.

Banc i vivenda

El banc, disposat en xamfrà, consta de planta baixa dedicada a oficines, planta principal i porxos dedicats a vivenda i un soterrani que s’utilitza com a magatzem de l’entitat bancària. Sens dubte la fatxada és l’element més significatiu de tot l’immoble, només eclipsada pels reixats de ferro forjat que guarneixen els grans finestrals culminats amb arcs de mig punt.

Construït amb pedra calissa de Sóller, en forma de sillars, l’edifici es troba en un bon estat de conservació i el detall més romàntic que recorda el seu passat d’esplendor és l’escut de Sóller dels lleons rampants amb dues bandes on s’hi pot llegir “Banco de Sóller”. Està situat a la zona més alta del xamfrà.

Un corrent romàntic

El modernisme és un corrent artístic romàntic i individualista que sorgeix a tota Europa a partir dels anys 1885-90 i que en l’arquitectura es materialitza en una espècie de barroc historicista i naturalista.

Aquesta forma de construir tendeix a la decoració voluptuosa i valora molt la corba de caràcter floral, ondulant i asimètrica. Per tal d’aconseguir-ho, aprofita els materials fabricats pels artesans, com són la ceràmica, la pedra, el vidre, la fusta i el ferro forjat, i tendeix a rebutjar els productes derivats dels avenços industrials.

La identificació popular dels trets arquitectònics del Banc de Sóller o de la casa de Can Prunera -també coneguda com Can Magraner-, han donat ales a la difusió del nom de l’arquitecte Joan Rubió, que els anys l’han situat com un dels millors arquitectes modernistes espanyols.