
Ens trobam a mitjan mes d’agost. L’activitat als ports pesquers de les nostres illes és frenètica. Els pescadors es troben immersos en un període de canvi: tenen fins al 31 d’agost per pescar la llagosta i a partir del 26 d’agost ja poden comercialitzar la llampuga, un peix de temporada curta; és a dir que durant una setmana es poden dedicar a la pesca de les dues espècies marines, però gairebé tots han de triar entre una cosa o l’altra.
Ens hem volgut apropar al Port de Sóller, a la seva zona de pescadors, per embarcar dins un llaüt i descriure un dia pescant llagostes.
A trenc d’alba la tripulació ja es troba preparada per fer-se a la mar. El vell motor dièsel comença a remugar i a escopir glopades de fum mesclades amb aigua i sortim del moll enfilant de cap a la bocana del Port sols amb els llums de l’enllumenat públic, que solquen les tranquil·les aigües de la badia a punt de rompre l’alba. Tothom dorm encara i no es respira altra cosa que tranquil·litat, tot i ser en un lloc d’una considerable densitat turística.
Voltam el Far de la Creu i posam rumb a gregal. Les primeres clarors de l’alba compareixen per darrera el cap de Formentor i una llum vermellenca indica que el sol comença a guaitar. La costa de cada cop la trobam més lluny, però de cada instant es troba més il·luminada per l’astre rei.
Ja és de dia
Som ja a l’altura de Cala Tuent, a unes tres milles de la costa; ara ja s’ha fet de dia i lluny podem veure la surada de la primera xarxa. Un artefacte compost per una gran boia vermella amb un pal de més d’un metre d’alçada coronat per dues matrícules de cotxe en forma d’ix facilita la localització de la xarxa i adverteix als altres pescadors, tant professionals com recreistes, que allà hi hem calat nosaltres.
Les xarxes pesquen sobre terrenys de roques que són l’hàbitat de la llagosta. Uns cent metres de fondària separen el nostre vaixell de la xarxa on confiam trobar enganxat aquest preuat crustaci decàpode.
Tot i que es poden pescar a partir dels trenta metres i d’una milla aproximadament de la costa, el nostre patró ha decidit calar per aquests llocs. Senyes de les muntanyes més visibles de la Serra de Tramuntana indiquen les coordenades de les pedres del fons marí, fons que coneixen millor que el rebedor de casa seva, senyes que han passat de pares a fills, després de segles d’experiència i de transmissió de coneixements, sense sondes que indiquin el tipus de fons marí ni GPS que marqui el lloc exacte.
La situació geogràfica
Les referències a les muntanyes de la costa marquen les demarcacions i els llocs on els pescadors saben ben cert que el fons de la mar és pedra, que allà amagades dins un forat esperen les llagostes que un pescador amb sort i més picardia que elles les pesqui i se les emporti de la seva segura fortalesa.
Enganxam la xarxa a la maquineta i començam a cobrar. La llargada de dites xarxes no sol superar els cinquanta metres, però com pesca una xarxa llagostera? De quantes parts troba composta? Idò ara ho sabreu.
La ralinga superior és una corda de mig centímetre de diàmetre que a cada mig metre duu un suro foradat passant la corda pel seu centre.
La ralinga inferior és una altra corda del mateix gruix que l’anterior, el que passa és que enlloc de portar flotadors duu ploms.
L’esmall són dues teles de xarxa que tenen la malla més ampla i van als dos costats de la xarxa central. Serveixen per donar resistència a la xarxa i per servir de bossa on quedarà agafat el peix.
I la xarxa és un teixit de fils nuats formant una retícula quadrada o romboïdal. La malla és d’una mida que permet que el peix s’hi embulli però no la traspassi. Les malles de les xarxes llagosteres són més grosses que les convencionals.
Surada
I amb tots aquests estris ja tenim la xarxa muntada. Un cap es troba subjecte a una surada o flotador de superfície, la part de la corda dels ploms va directament al fons de la mar i la corda dels flotadors suren i tensionen l’enginy. La xarxa central és més curta que els esmalls laterals, el que provoca que aquests formin una mena de bossa i així pesquin millor.
La llagosta (Palinurus vulgaris o elephas), protagonista de tot aquest enrenou, és un crustaci pertanyent a la família dels palinuris de l’ordre dels decàpodes. Pot assolir la llargària de fins a cinquanta centímetres i té dues parts perfectament diferenciades, el cap i la coa. El cap es troba protegit amb unes pues de la mateixa closca; destaquen els seus ulls protegits per dues protuberàncies espinoses i, a més, es troba provista de dues llargues i fortes antenes al segon parell, que li serveixen per tantejar el terreny per on es mouen, ja que no tenen massa bona vista i, tanmateix, el poc llum de les fondàries on es troben tampoc no ajuda a veure-hi millor.
Les potes del primer parell són emprades per caminar i no tenen pinces, sinó que acaben amb una robusta ungla. La coa és l’aparell propulsor i, tot i que tenguin un aspecte pesat, són molt bones nedadores i poden fugir dels seus depredadors ràpidament. A mesura que la llagosta creix canvia la seva closca per una altra més grossa, el que la fa altament vulnerable el període que no en té cap. La vella closca generalment se la menja per recuperar reserves de calci.
El seu hàbitat són les zones rocalloses i cavernes submarines on s’amaguen esperant les seves preses. Habiten a partir dels quinze metres de profunditat, tot i que actualment a les Illes Balears, i també a molts altres indrets de la Mediterrània, a aquestes fondàries la pressió humana és tant intensa que podem dir que ja no en queda cap, sobretot per l’acció depredadora dels pescadors submarinistes.
Es reprodueixen durant la tardor. Per aquest motiu la pesca de la llagosta a les nostres aigües es limita d’abril a agost per així garantir la continuïtat de l’espècie. Les femelles no crien fins als sis anys, posen els ous a lloure dins l’aigua i les larves es tornen molt vulnerables als enemics naturals.
Però tornem a bord del llaüt. Començam a treure el fil de la primera xarxa i tira tira, entre restes de coral, comencen a comparèixer dues llagostes que, de seguida, són desenganxades i posades a lloc segur a bord de la barca. Avui ja no tornarem les xarxes a la mar, la setmana que ve comença la pesca de la llampuga i és ben hora d’anar a calar els capsers que serviran per fer els jornals els propers mesos de setembre i octubre.
Una rera l’altra van sortint totes les xarxes que teníem calades i, amb elles, cap rojos, llagostes i raps.
Devers migdia tornam al port amb un grapat de caixons de llagostes que, de ben segur, acabaran a les vitrines o peixeres de restaurants de luxe o damunt una taula capaç de pagar l’elevat preu de mercat d’aquest esquisit crustaci.
Molts curiosos s’apropen a la barca per veure com ha anat la pescada.
Desembarcam les xarxes i les escampam una a la vora de l’altra damunt el moll. Ara s’han d’assecar un parell de dies.
Després es netejaran de restes de corals i pedres i es desembullaran.
L’hivern, més a prop
Quan acabi la temporada de la llampuga, que ja tendrem l’hivern a sobre i els dies de mal temps seran molts més que els de bonança, es revisaran una a una totes les xarxes i s’adobaran els forats cosint de bell nou les malles rompudes.
Molta de feina per fer, però també molt de temps de fer-la. De fet l’important és que l’abril de l’any que ve totes les xarxes es trobin ben a punt per ser calades i per passar cinc mesos dins la mar pescant i fent guanyar un jornal mínimament digne als pescadors dels nostres ports.




