21 de novembre de 2026

Diari digital de la comarca de Sóller

21 de novembre de 2026

El final de la indústria tèxtil sollerica


Testimonis muts del passat industrial, les poques fàbriques de teixits que encara romanen en peu són el llegat del que va ser un Sóller pròsper. La que durant dècades va ser el motor econòmic i social en la qual s’hi entroncava la vida quotidiana d’entre finals del segle XIX i la primera meitat del segle XX són avui uns fantasmes silenciosos i ruïnosos que es neguen a quedar en l’oblid.


Cada vegada són menys les persones que recorden aquells temps de prosperitat, d’un futur  de feina assegurat i cordat al voltant del teler; un període durant els quals gran part de les famílies solleriques varen subsistir gràcies a una industrialització que va entrar a Sóller amb el peu dret, però que poc a poc va anar perdent la puixança dels primers temps fins acabar en no res. El declivi es justifica en la competència peninsular i una clara voluntat poc inversora que acabaren per fer-la sucumbir. Els empresaris del moment es començaven a fixar amb altres negocis més rendibles en el temps i que no requerien de la modernització que clamaven les seves fàbriques. L’adquisició de finques rústiques, el turisme i els primers hotels en són un bon exemple.


Avui, testimonis del passat que altre temps varen ser el motor de Sóller, les restes d’aquelles indústries que antany varen ser l’eix vertebrador de la vall queden silenciosament apartades en una història que per a molts avui els és desconeguda. Si més no del seu final i de com un sector en el qual hi competien una desena d’empreses va poder acabar per desaparèixer en poc més de cinc anys. A excepció de la fàbrica Tejidos Mayol, la que també es coneix com Ca les Ànimes, en un període de no més de cinc anys vuit empreses tancaren definitiva e inexorablement les seves portes. La indústria tèxtil estava ferida de mort, era la deblacle de la producció de roba en escala industrial de Sóller.


Tal i com recorda Francesc Casasnovas, que en aquell temps era contramestre encarregat de La Solidez, els moments de declivi es va començar a donar a partir de l’any 1966 quan començaren a aflorar els problemes estructurals d’un sector que es venien arrossegant en estat latent des de molts anys anteriors. El final de l’època industrial va ser el gèrmen, com bé explica Casasnovas, de l’inici de l’atur a la vall que en aquell temps “gairebé no es coneixia a Sóller”.


A finals dels seixanta les fàbriques clamaven ser modernitzades. L’evolució en la producció de roba havia emproat cap a la mecanització de tot el sistema productiu. Però a Sóller les fàbriques continuaven amb uns telers, qualcun apedaçat, que requerien més mà d’obra de la que per exemple utilitzaven les fàbriques de l’anell industrial barceloní.
Poc a poc, fomentat també per les dificultats de comunicacions que presentava una vall que demanva l’obertura d’un túnel amb Palma, les indústries solleriques entraren en una fase de paulatina recessió. En els primers mesos de 1966 aquesta situació es va cobrar la seva primera víctima.


La Unión Textil, emblema darrera el qual hi havia la fàbrica La Solidez de Damià Mayol, va posar punt i final a la seva producció. Un total de 90 telers dedicats a la confecció de roba de retorç per a camises, calçons, manteleries, matalassos i llençols on hi havien arribat a treballar 170 empleats en tres torns de feina va baixar la barrera per sempre.



No va passar un any quan la indústria de Can Moana de Marcel.lí Rullan va seguir l’exemple de La Solidez. Corria l’any 1968 i la decisió de tancar la fàbrica del carrer de Pons va ser la segona fitxa d’un efecte dominó que poc a poc va anar tombant el sector tèxtil solleric. La difícil decisió va ser copiada un any després per per Textil Isleña, titular de la fàbrica de Can Pelut.


L’any següent la crisi tèxtil sollerica es va cobrar una nova víctima. Era l’any 1970 quan tancava la indústria de Tejidos Alcover que s’ubicava a Can Pedaçot. O “can trapote” com deien els seus treballadors, que com les anteriors va decidir aturar la producció i acollir-se a la reconversió industrial promoguda pel govern.


Uns mesos més tard, la difícil tesitura de posar els treballadors al carrer va ser el maldecap dels responsables de la fàbrica de Can Bach, regentada per la societat Frontera-Puig, que finalment va aturar la producció de roba l’any 1971. En el mateix any, i quan encara els sollerics no havien digerit els torrons del Nadal de 1971, va seguir les mateixes passes la Textil Mallorquina i Juan Puig desmantellant primer la indústria instal.lada a la Fàbrica Nova i posteriorment la de Can Puig respectivament.


A partir d’aquest d’aquest moment, quan la indústria tèxtil ja estava ferida de mort amb la majoria de fàbriques tancades comença un període de relativa calma. Després de la crisi de 1971 subvencionada pel govern que va pagar per tancar les fàbriques, només queden en actiu Can Pizà i Ca les Ànimes.


La pau, no obstant, no s’allargarà més enllà dels anys vuitana. El principi del final de la indústria tèxtil sollerica va venir de la mà de Tejidos Pizá S.A. quan va decidir posar punt i final a la producció de roba de la fàbrica instal.lada al carrer Isabel II. Era l’any 1980.


L’estació final, el punt d’arribada es donava deu anys després, el 1990 quan finalment Ca les Ànimes va sucumbir a la crisi. Es  posava així punt i final a un sector que en pocs anys va deixar centenars de treballadors sense feina que varen haver de recol.locar-se deixant patent una recessió econòmica a una vall que des del mateix moment posava totes les seves esperances de prosperitat en la cada vegada més important indústria turística. La construcció igualment va absorbir part dels treballadors que es quedaren sense feina.


Tot perquè la roba de tergal i la producció en sèrie de noves teles a altres llocs de d’Espanya varen acabar amb una indústria sollerica que mai no es va saber adaptar als nous temps.



2.000 pessetes per teler


El final dels teixits sollerics era un secret a veus. Perquè el cop fos el menys dolorós per a tots, la major part dels fabricants de roba es va acollir a un pla de reestructuració del sector que havia impulsat el govern del moment.
Francesc Casasnovas recorda com aleshores l’administració va abonar als empresaris una indemnització d’unes 2.000 pessetes per teler per tancar la producció. Uns diners que es sumaren als subsidis i indemnitzacions que varen percebre tots i cadascun dels operaris que es veren afectats pel tancament de les fàbriques.


Com a curiositat, Casasnovas relata que la reconversió industrial per la qual s’abonaven doblers per aturar els telers obligava fer malbé la maquinària fins al punt que diversos operaris varen haver de treballar amb picasses per rompre els telers i així poder cobrar la compensació estatal.


Actualment es fa difícil computar el número de treballadors que es veren obligats a cercar feina amb la desaparició de la indústria tèxtil sollerica. Es fa difícil perquè entre d’altres factors, la indústria local va anar reduint la plantilla de forma paulatina exponencialment incrementant les responsabilitats dels treballadors que es quedaven. Si un treballador tenia inicialment baix la seva responsabilitat el funcionament de dos telers, en el tram final de la indústria tèxtil algunes fàbriques tenien un teixidor per cada vuit màquines de confecció de tela.


Sens dubte devia ser tot un repte per aquells operaris que treballaven a ple rendiment sis dies a la setmana durant setze hores consecutives. El primer torn de treballadors s’incorporava a les 5 de la matinada al seu lloc de feina que ocupava continuament fins a la 1 del migdia quan acabava el torn. El relleu feia exactament el mateix fins a les 9 de la nit quan les fàbriques arribaven al final de la jornada. El toc de sirena d’algunes fàbriques anunciava el canvi de torn o senzillament el final d’un dia de feina.


Eren temps difícils i com no de limitacions. Totes les fàbriques de Sóller depenien de la producció elèctrica d’El Gas que fins l’any 1968 s’abastia única i exclusivament de l’energia hidràulica produïda a Sa Costera. Com que l’electricitat no sobrava les fàbriques tenien el fluid racionat fins a l’extrem que només rebien electricitat quatre dies a la setmana. Aleshores la jornada laboral setmanal abraçava de dilluns a dissabte la qual cosa feia que almenys durant dos dies els fabricants sollerics se les havien d’enginyar per obtenir l’electricitat amb la que feien funcionar les seves indústries.


Com a remei cada fàbrica disposava del seu propi grup generador bé a base de motors diesel o de gas pobre amb la que feien girar l’alternadora que produïa la força motriu amb la que funcionaven els telers i tots els mecanismes necessaris per convertir el fil de cotó en peces de roba.



Homes i dones


La debacle de la indústria tèxtil va agafar a tothom per igual en els primers anys de la convulsa dècada dels setanata. Homes i dones, joves i adults que treballaven en el procés productiu de la roba començaren un temps de color grisos.


Sense saber-ho ni imaginar-s’ho aquella agitació amb la que va canviar la vida a centenars d’operaris dedicats a la roba només era el principi d’un seguit de convulsions polítiques i socials que varen sacsejar la vida quotidiana de la col.lectivitat.


A nivell de poble la política municipal girava entorn a unes obres d’un ajuntament que feia anys s’havien enrocat, la creixent puixança de la construcció d’hotels i urbanitzacions o el devenir del cinema que per aquells anys desconeixia encara el futur poc esperançador que li venia al damunt.


El cop que va ajudar va conduir Sóller a una situació d’estancament va venir del Port de Sóller, quan primer els sollerics s’acomiadaren amb nostàlgia del dragamines “Almirante Miranda” que poc després culminaria amb la desaparició de l’escola d’armes submarines “Bustamante” de la base naval. Eren temps de depressió. I d’esperança.