La història dels fars del Port de Sóller està directament ben lligada a la història de navegació del nostre municipi. Des de temps immemorials la bocana del Port ha tengut dos punts de llum que es converteixen en guia pels navegants que travessen la Mediterrània o posen rumb cap a aigües solleriques.

Un d’aquests fars està situat en terrenys del Ministeri de Defensa. És el far de Sa Creu que per a molts és un desconegut que des de fa més de cent anys il.lumina l’arribada de les embarcacions quan el sol s’amaga darrera l’horitzó. Primer va ser la “farola” en el que avui és un edifici totalment ruïnós, i anys després la torre que s’alça a pocs metres de l’antic far amb les franges negres que indiquen que allò és un far.

Un far problemàtic

Quina és la història d’aquests dos edificis. Ports de Balears ha recopilat informació de tots els fars que hi ha a les illes, entre els quals hi figuren els dos de Sóller. Centrant-nos en el far de Sa Creu, trobam que es va aprovar el projecte el 1862 com a far de sisè ordre. Es tractava d’un far problemàtic des que es va estudiar la seva construcció, a causa de les complicacions derivades de l’existència en els seus voltants d’un “bufador”, és a dir una gran cavitat a la roca comunicada amb la mar, a través de la qual, en presentar-se els grans temporals de mestral, es forma una furiosa corrent d’aigua que s’eleva més de trenta metres per desplomar després sobre el far.

Ja el 1865 es va apreciar que com a conseqüència dels temporals i les grans onades, es produïen intensos tremolors a l’edifici. El torrer considerava en aquests dies molt perillosa l’estada a l’edifici i traslladava la seva família a una construcció propera al far.

El 1923, es va abandonar definitivament la residència habitual de l’edifici circular i es va habilitar com a habitatge l’antiga construcció provisional utilitzada pels obrers mentre es duien a terme les obres del far.

No va ser fins l’any 1928 quan es va projectar una nova torre, en un entorn proper però una mica més elevat i allunyat del bufador, al mateix temps que es va construir un nou edifici d’habitatges ja definitiu. Però el nou far no va entrar en servei fins el 6 de juny de 1945. Aquest, juntament amb el de Cap Gros, varen ser els primers fars que es varen electrificar de tot l’arxipèlag balear, el gener del 1918, encara que al principi la línia elèctrica era molt defectuosa i gairebé cada nit s’havia de col,ocar durant algunes hores el sistema de enllumenat d’emergència que consistia en llum “Maris” amb una metxa alimentada amb petroli.

Actualment el far té un abast nominal de tretze milles nàutiques alçant-se a 35 metres sobre el nivell de la mar. La bombeta llança espurnes aïllades de llum cada 2’5 segons. El punt de llum està situat al capdamunt d’una torre trococònica de tretze metres d’altura caracteritzada per les seves franges blanques i negres.

Vida quotidiana

La quotidianitat de la vida en un far va ser variant substancialment amb el pas dels anys, a causa principalment al desenvolupament progressiu de la tecnologia emprada en l’enllumenat marítim. Evidentment els temps més durs varen ser els inicials, quan hi havia places de molt difícil exercici, no tant pels coneixements necessaris sinó per les extremes condicions de vida.

En aquella època, els torrers i les seves famílies havien de viure en illots tan petits com els de Penjats o den Pou. En aquest últim, per exemple, l’aigua del mar en dies de temporal entrava per les finestres dels habitatges. Varen ser moltes les ocasions en què, per culpa del mal temps, el subministrament de queviures es va haver de posposar fins a límits angoixants. A més, els problemes de convivència d’aquelles famílies en llocs tan aïllats resultaven sovint una dificultat afegida al difícil exercici de la professió.

Amb el pas del temps l’aïllament va anar resultant poc a poc més suportable, a causa de la incorporació d’elements com barques de motor per als desplaçaments als illots, motocarros amb els que transportar materials i fins i tot el personal, radioemissors per comunicar-se i banys independents per a cada habitatge.

Tot això va repercutir en una important disminució en les desavinences entre els ocupants del far. En qualsevol cas, la convivència no va deixar de ser mai un factor molt important i una cosa que els faroners varen tenir sempre molt present, conscients que podria convertir-se en un dels majors inconvenients per desenvolupar bé la seva feina.

La duresa de la professió de torrer a les Balears durant el segle XIX queda reflectida en una llarga relació de successos.