L’herència modernista deixà una empremta tan forta a la vall de Sóller que el pas dels anys ha convertit aquesta estètica en un valor afegit per a qualsevol amant de l’arquitectura que vulgui fer un tomb per la vall. Tot i això, la proximitat d’aquesta estètica amb els sollerics ha fet que sovint no s’hagin aturat a valorar les nombroses mostres d’aquest moviment que omplen les cases de la vall, des de les més senzilles fins a les grans possessions.

La versatilitat i espectacularitat de l’estètica modernista provocà que fos un moviment estètic que arribà a tots els àmbits i materials -ferro, fusta, rajoles, vidre, etcètera- i són innombrables les mostres que han arribat fins als nostres dies, ajudant a posar en valor un patrimoni que -ara més que mai- és respectat i conservat.

A finals de segle XIX i principis del XX es donà a Europa un moviment cultural anomenat Modernisme. Aquest moviment estètic va tenir una forta influència en tots els aspectes de l’expressió artística, però fou en l’arquitectura i en les arts plàstiques  on excel.lí d’una manera vertaderament espectacular.

Emigrants francesos

A Sóller, gràcies a la influència dels emigrants francesos, esdevinguts burgesos amb el pas de generacions, aquest moviment va aconseguir un fort arrelament popular i són moltes les cases que en conserven un valuós record, convertit amb el pas del temps en un inqüestionable patrimoni.

Una de les característiques que millor defineix l’estètica modernista es troba en la superació de les representacions estrictament realistes; utilitzant l’estilització dels motius emprats. El predomini de la línia corba i la inspiració en la naturalesa i en elements d’origen natural, amb preferències pel món vegetal i per les formes arrodonides de tipus orgànic, sovint entrellaçades amb el motiu central és una altra característica que ajuda a definir l’estètica modernista.

La sinuositat d’aquesta estètica va adreçada especialment a reforçar una actitud sensual dedicada a complaure els sentits dels propietaris de l’obra en qüestió; actitud molt lligada amb la burgesia i amb el gaudiment de la vida, pròpia d’aquesta classe social, en alça a l’època.

Coincidint amb les dates d’esplendor del Modernisme es va introduir arreu d’Europa una nova forma de tractar el revestiment artesanal per a parets i terres, es tractà del paviment hidràulic.

La tendència envers l’esteticisme del moviment modernista va incidir fermament en la difusió i expansió de la utilització del paviment hidràulic que en molts de casos vengué a substituir els trespols de guix que predominaven a les llars solleriques.

Les primeres referències al paviment hidràulic són del 1857, tot i que la seva consolidació com a producte alternatiu a la pedra natural, al marbre -en les cases benestants- o al guix en les cases més humils o en les habitacions del servei  fou durant  l’Exposició Universal de París de l’any  1867.

A partir d’aquesta data la rajola hidràulica va assolir una gran popularitat ja que s’abandonava la cocció de les rajoles per un nou procés basat en la utilització de premses.
 
Fabricació peça a peça

La rajola hidràulica va suposar la creació d’un nou ofici dedicat a la seva fabricació i el seu cost passà a ser una de les despeses a tenir més en compte a l’hora de guarnir una casa ja que la seva fabricació es feia peça a peça.

El procés d’elaboració era delicat ja que l’artesà havia d’escollir els colors que havia d’utilitzar i preparar una pasta mesclant aigua, pols de marbre blanc, ciment blanc i diversos pigments.

Aquest preparat es dipositava en un motlle anomenat  trepa,  que integrava uns separadors de llautó encaixats en un marc, sobre els quals s’abocava la mescla anterior.  Cada espai s’anava omplint amb el seu color;  quan la trepa s’havia omplert amb les diferents pastes de colors, s’hi afegia una segona capa anomenada brassatge formada per una mescla de ciment gris i arena que tenia la funció d’absorbir l’excés d’aigua. Finalment, s’acabava d’omplir fins als 20 mil.límetres, que és el gruix que sol tenir la rajola, amb el gros  o  capa de suport feta amb ciment gris, ciment comú i arena amb una textura més porosa per facilitar l’adherència en la seva col.locació.

Un cop omplert el motlle, es col.locava sota una premsa hidràulica que el comprimia -d’aquí  el nom. Després es treia la rajola del motlle, es deixava assecar; i posteriorment es submergien en aigua durant 24 hores. Perquè el ciment quedàs perfectament forjat, les rajoles es ruixaven amb aigua i es guardaven en una cambra durant vint-i-vuit dies.

Les mides de les rajoles eren de 10×10,  20×20 i 40×40 centímetres, tot i que les més habituals eren les de 20×20 cm.

Catifes de ciment

La coincidència en el temps d’aquesta nova tècnica amb el moviment modernista va provocar que de cada vegada els dissenys fossin més elaborats i sofisticats, i que els fabricants de rajoles comptessin amb la col.laboració de dissenyadors de la vàlua de Gaudí o Domènech i Montaner entre d’altres.

Com hem esmentat anteriorment, els dibuixos de les rajoles solien representar formes geomètriques, florals o vegetals. Els dissenys més senzills solien estar formats per un dibuix que es repetia i concatenava peça a peça; però, sovint, els dissenyadors elaboraven trames de dibuixos que ocupaven habitacions senceres; també era habitual que la composició de la imatge final s’obtingués de la combinació de dues, quatre o sis rajoles diferents, la qual cosa complicava tant la seva elaboració com la posterior col.locació.

Caminant sobre ombres caleidoscòpiques

La complicació en l’entramat dels paviments hidràulics es converteix així en una autèntica obra d’art i permet als habitants -i visitants- de moltes cases de la vall en éssers privilegiats capaços de caminar sobre ombres calidoscòpiques.