El 19 de març de 1812 es va promulgar la Constitució de Cadis, més coneguda com ‘La Pepa’. El solleric Bernat Nadal i Crespí, que aleshores havia estat nomenat Bisbe de Mallorca, fou un dels cinc mallorquins elegits per participar en el procés de redacció del text. La seva tasca i la seva implicació fou tal que va arribar a presidir les Corts de Cadis.

El solleric Josep Antoni Morell González, ha estat un gran estudiós de la seva vida i ha redactat una petita biografia. Morell explica que l’abril de 1745 Bernat Nadal naixia en el marc d’una família de moliners que habitava el molí de la Síquia den Pacó, a l’actual carrer de Bauzà. De petit, va estudiar al convent dels Franciscans, situat a la finca de Can Espaseta. Allà s’adonaren que era una persona amb una gran intel.ligència i va iniciar una trajectòria pel món de les lletres que el permeté estudiar Humanitats i Filosofia a l’Estudi General de Palma.

Josep Antoni Morell relata com va guanyar una beca per accedir al Col.legi de la Sapiència. Descriu com el 1769 va ser ordenat sacerdot i durant sis anys va exercir de vicari a Mancor de la Vall. Posteriorment, es va traslladar a Madrid per convertir-se en el director de la Secretaria de l’Estat, després de superar unes oposicions. També durant la seva estada a la península va ser Penitencier i Col.lector de les Fundacions Piadoses de la Colegiata de San Isidro. Aquelles tasques i dedicacions li atorgaren un gran prestigi com a predicador, diplomàtic i il.lustrat.

Josep Antoni Morell recorda que el seu nomenament com a Bisbe de Mallorca no va arribar fins el 1792. Durant el mandat religiós que va rebre es va centrar de manera molt interessada en el món de l’educació. De fet, va pagar sous a mestres perquè es poguessin obrir noves escoles a la nostra illa. També durant el seu mandat com a Bisbe de Mallorca va redactar el primer catecisme diocesà, conegut com “Sa Doctrina Grossa”.

El Bisbe Nadal a les Corts

El 1810 les Balears havien d’elegir cinc representants per a les futures Corts. Es va acordar escollir quatre representats de Mallorca i un d’Eivissa, ja que Menorca no volia tenir-hi representació. El canonge Antoni Vinent, l’advocat Guillem Moragues Rullán, l’aristòcrata Josep de Salas Boixadors, el rector de Sant Nicolau de Palma, Antoni Llaneras Amengual, i el rector de la parròquia de Sant Josep d’Eivissa, Josep Ribas, eren els elegits.

Bisbe Bernat Nadal es va incorporar al quintet en substitució d’Antoni Vinent, al creure que Mallorca havia de ser representada per un personatge ‘notable’. En aquest sentit, Bernat Nadal va emprendre viatge cap a terres andaluses per incorporar-se a l’equip redactor del text constitucional.

La comissió redactora del text estava encapçalada per un president rotatori. El Bisbe Nadal va accedir a la presidència el 24 de setembre de 1811, un càrrec que va desenvolupar durant aproximadament un mes. Alguns autors de l’època asseguren que el discurs preliminar a la presentació de la Constitució és seu. No obstant això, altres investigadors creuen que aquesta teoria és falsa.

Un home intel.ligent

Miquel Durán, conegut com el seu biògraf, i autor de la publicació ‘Un bisbe solleric que fou diputat a les Corts de Cadis’, el defineix com “un home piadós, humil, il.lustrat, generós i reformista”. Altres autors que han parlat d’ells, com per exemple Belda i Labra, el qualifiquen com “una persona culta, discreta, tolerant i respectuosa amb el govern”.

Durant la seva presidència al capdavant de les Corts va signar diversos decrets: Impost de gènere a Cadis; lliure fabricació de naips; reconeixement d’obligacions; creació de la Junta Nacional del Crèdit Públic; restitució del nom de Xàtiva; augment de la contribució del paper segellat; mesures per abastir l’exèrcit; i la creació d’un tribunal especial per jutjar a Miguel de Lardizábal.

La seva mort es va produir el 1818. L’estudiós Josep Antoni Morell explica que el seu cos va ser enterrat a la capella de Sant Bernat de la Catedral de Palma. El seu cor va ser extret, ficat dins una urna de vidre i enterrat al Convent de Sóller. Quasi cent anys més tard de la seva mort (el 1903), l’Ajuntament de Sóller el va nomenar Fill Il.lustre de la ciutat, convertint-se aleshores en el primer solleric que obtenia aquesta distinció.