Ara que arribam a la celebració del dia de difunts, algú es pot plantejar el dilema de saber on hi ha més morts, al cementeri o a la ciutat?, perquè la veritat és que hi ha ciutats veritablement mortes en vida.
Si recordam aquella frase que diu “perquè triomfi el mal basta que els homes de bé no facin res”, es por arribar a la conclusió que la vida humana, des del punt de vista exclusivament sociològic és clar, no és un bé en si mateixa sinó que està en funció d’altres valors als quals es pot arribar amb ella i que li donen sentit.
Avui són multitud les persones que passen per aquest món i solament es limiten a “veure el que passa”, autèntics morts vivents, ja que la seva iniciativa, capacitat d’argumentació i raciocini han estat anul.lats per la ben maquinada “enginyeria social” d’un sistema depredador, en el camp econòmic i en camp espiritual, com és el liberalisme, el qual ha aconseguit reduir a l’home, des de la seva natural concepció integral de considerar-se un ésser biopsicosocioespiritual, a ser una mera titella sense consciència. Masses de persones, “engendros” del pensament únic, passen a ser així un instrument de complicitat d’aquest sistema inhumà…La tirania de les masses manipulades!
Masses ingènues i ignorants manipulades per perverses i sectàries elits; aquesta és la realitat d’avui, i la minoria que no pertanyem a cap dels dos bàndols ho tenim molt negre.
Si titànicament aconseguim fugir de la malenconia i del pessimisme vital, solament ens queda la solitària “trinxera” de combat ideològic i espiritual, lloc des del qual, intentar fer front a la abassegadora estupidesa i intentar mitjançant el raonament i l’argumentació obrir els ulls als que encara no hagin sucumbit definitivament als cants de sirena del demolidor materialisme generat per aquest pervers sistema.
Àrdua tasca, gairebé fregant la bogeria, és la de pretendre raonar amb masses intel·lectualment i espiritualment mortes, a les quals el sistema ha ensinistrat perquè sentin però no escoltin, mirin però no vegin; en definitiva que no pensin… i fins i tot que actuïn amb violència contra aquells que el sistema consideri contraris a les seves directrius i interessos, criminalitzan la discrepància mitjançant la calumnia, la tergiversació i la difamació.
Sigui com sigui, els que es consideren homes de bé i tenen a Crist com a mestre, sempre han de preferir sempre “una locura” que entusiasmi, i ens faci sentir vius, abans que caure en la resignació que ens dugui a engrossir les files de la legió de vides mortes i sense sentit que avui poblen el nostre país.
