La meva vida està plena de sorpreses malgrat us pugui semblar estrany. En aquest moment escric aquest article dins un avió destí a Sevilla. Vaig a fer de foraster. A la meva edat encara em passen coses que em deixen amb els pèls de  punta malgrat ja en tengui pocs o, millor dit, quasi cap.

Algú dels que segueixen la meva humil secció creuran que el Túnel de Sóller està al  meu punt de mira i no és així de cap de les maneres. 

Però és que sembla que provoquen a la gent per fer-los emprenyar. A mi quasi ho han aconseguit però, no emprenya qui vol, emprenya qui pot. Us ho contaré.

El dissabte de Pasqua a les 17’29 vaig passar pel túnel per la barrera on no hi ha seguretat, venint de Palma. D’aquí a poc sabreu perquè sempre ho faig així. Pos la targeta i amb el cap a una altra banda, partesc sense recollir-la. Quan som a dintre de la galeria de les pluges (plou més dins al túnel que fora, al manco de moment) m’adono de la feta i pens que he de tornar a recollir-la. Vaig a la rodona de Can Repic i torno arrera.

Quan arribo a l’altra costat, deixo el cotxe aparcat i, a peu, em dirigeixo a la cabina de les simpaties que és el lloc on hi ha els empleats que, a pesar que mai riuren ni diuen bon dia, et cobren. Vaig caminant amb un somriure d’orella a orella i em surt una senyoreta de Trablisa que més que un guàrdia de seguretat semblava un rotwailler i em diu: “Usted no puede venir aquí”. Li contesto, lo més educat que puc: “Lo siento señorita pero si tengo que hablar con usted de alguna manera lo tendré que hacer y gritando no será la mejor manera. Si le digo que venga usted a mi, tampoco lo hará…” I com ho feim?

Un company seu que li diuen el mut perquè no parla mai, i de riure ni en parlam, em diu: “Carnet de identidad?” Viva Déu, em vaig posar firmes i sols em va faltar cantar “Viva la Guardia Civil”. Li vaig donar el DNI, prengué la meva targeta Visa i en comprovà el nom. Sense dir ni pruna, em torna la Visa i ja t’arreglaràs si vols. Vaig demanar com ho havia de fer per passar i em respongueren, sense lladrar però quasi, que havia de passar en sentit Palma i retornar en sentit Sóller, pagant a les dues bandes, això sí.

Vaja vergonya. Pagar dues vegades, tot i que ho considero un robatori, ja em va bé, però ser tractat com si fos un ase amb quatre potes, això ja em sap més greu. El tracte que ens dispensen alguns dels empleats del túnel (sols ni hi ha un d’educat que és un magre amb ulleres) la resta, quasi tots, tenen l’educació a les plantes dels peus. Facin la prova. Vagin amb un somriure i diguin bon dia i veuran com els queda la cara de boig esperant una resposta. 

Ja sabem que és una concessió privada i que podem passar o no passar, ningú ens hi obliga, això és veritat. No és manco veritat però, que les concessions són per donar serveis als ciutadans i no per tractar-los a coses. Jo cada vegada que pas per la cabina on hi ha els empleats em sento tractat més que a coces, a puntades de peu. He de dir que m’agrada veure’ls, de lluny…

Estan emprenyats d’estar emprenyats. Quina pena, fer una feina que no els agrada i viure amargats. Jo no vull que em llepin el nas quan pas, sols demano educació. És demanar molt? Un pot estar gras, magre, alt, baix, maco, lleig… però si és educat, pot anar a qualsevol banda, si no ho és, val més quedi a casa seva.

Per cert; m’han contat que el “mut” riu a les al·lotes i els parla. Vaja bergant que està fet… A mi, ni muuuuuu