Desbrollem l’exemple de l’Anfós i el Serà que iniciàrem la setmana passada.

L’Anfós  és la captura reina de la Pesca Submarina. Tot i ésser capturat amb altres arts, és aquesta modalitat la que més captures realitza d’aquesta espècie a nivell esportiu. A part, l’Anfós és dels peixos més apreciats des del punt de vista gastronòmic, econòmic i, fins i tot, cultural. El seu nom, Anfós, que s’atribueix al Rei “Alfons, el Magnànim” ja n’és un indicador antic de la seva importància a les nostres aigües. Dit això, agafar un Anfós, i més atès a la seva escassesa, s’ha convertit amb una fita que omple d’alegria a qualsevol que gaudeixi de la pesca a tots els nivells, des de l’esportiu al professional. Però hem de seguir amb les comparacions. Capturar un Anfós a la Mediterrània es com capturar un lleó a la sabana. Està molt amunt a la cadena alimentaria que configura l’ecosistema bentònic del nostre mar. És a dir, és efectivament el Rei, un dels que tanquen el cicle de relacions entre les espècies i donen indicadors de qualitat a un entorn natural ben conservat. Però com a conseqüència, precisament, de la seva posició de depredador, te una estratègia reproductora molt més lenta i sofisticada, ja que els nivells de preses que ha de menester per sobreviure és elevat i un ecosistema no podria mantenir una població molt elevada d’aquests espècimens.

Naturalment, a la sabana, hi ha més zebres o gaseles que lleons. Doncs aquí ens passa el mateix. Els experts en la biologia d’aquesta espècie han determinat que necessita de 4 a 14 anys per doblar un estoc que ha estat sotmès a explotació o arribar a la capacitat de càrrega de l’espècie. Seguint amb el model de la coca, això seria de la següent manera: si hem pescat fins els tres bocins i deixéssim de pescar, l’Anfós necessitaria de 4 a 14 anys per arribar a cobrir tota la coca sencera de bell nou.

El Serrà (Serranus cabrilla) en canvi, tot i ésser de la mateixa família de l’Anfós, te una capacitat de regeneració del seu estoc molt més ràpida. Així, per doblar un estoc que ha estat sotmès a explotació o arribar a la capacitat de càrrega de l’espècie en el seu cas, estaria de 1,4 a 4,4 anys. És a dir, pescant fins els tres bocins de coca, necessitaria entre 1,4 i 4 anys per arribar a cobrir la coca sencera. A partir d’aquesta idea, podem treure dues conclusions. En primer lloc, que l’Anfós i d’altres espècies amb una capacitat de regeneració d’estoc molt lenta reben el nostre impacte pesquer amb més força que d’altres amb la capacitat de regeneració d’estoc molt més ràpida. I, en segon lloc, que hi ha espècies que aguanten millor l’esforç pesquer, almenys de forma aparent. I dic això perquè la nostra influencia sobre l’ecosistema -especialment sobre l’estoc de peixos, però a tot en general- és, en realitat, molt més complexa del que he plantejat aquí i, ni molt manco, coneixem totes les interaccions. Sent sincers, coneixem encara molt poc. Si seguim amb l’exemple de l’Anfós i el Serrà, i partint de l’assumpció de que el primer es depredador del segon, a un esforç pesquer determinat, l’abundància relativa dels Serrans enfront als Anfosos augmentarà. És a dir, ens podríem trobar amb la paradoxa de que les captures de Serrans augmenten en relació amb el passat i afirmar que el grau de pesca esportiva es l’adequat quan, en realitat, no seria més que una prova de la falta de predadors per sobrepesca. Per això, observem que coneixent de forma grossera algunes dades biològiques de les espècies d’interès pesquer podem just dilucidar l’impacte que nosaltres, els pescadors esportius, generem  sobre els nostres recursos.

Aquest fet convida a ésser prudent i així prevenir el col·lapse al que podem sotmetre a més d’una espècie .

(Continuarà)

Antoni Vicens Vicens. Oceanòleg i col.laborador del Club Nàutic