No és fàcil escriure quan han passat ja moltes hores, quasi un dia, després dels fets succeïts a Sóller amb la crema del cotxe del batle Carlos Simarro, i la sang encara te bull i, sobre tot, quan encara no em puc donar passada del que han fet, persona o persones, sense cap tipus de motiu que ho justifiqui.
Res no justifica ni la violència ni molt manco el terrorisme. Ara ja és un fet. Ara ja no són bromes. Ara s’ha traspassat la ratlla fina entre allò que no ens agrada i allò que no es pot permetre. Vull mostrar tot el meu suport al batle, a la seva família i regidors, però he de dir que estic content que sols hagi passat això i no el que hagués pogut passar. Amb una imprudència com aquesta, fruit del mal cap d’algun o alguns, s’haurien pogut produir mals molt greus, tant materials com personals. Al manco els personals no han arribat, per sort. Els materials ja han estat suficients.
Al meu humil mode de veure, i ja ho vaig escriure no fa massa, hem perdut el nord. Sembla mentida que d’un temps a aquesta banda tot o quasi tot estigui permès o que, al manco, faci gràcia. No és per riure, no. D’aquesta manera s’han arribat a situacions molt complicades, massa diria jo, i sense sortir del nostre país. Gota a gota fa gorg.
El problema és que si feim un repàs a temes generals i no massa concrets, veurem com al nostre país començaren per insultar a la policia, als jutges, als polítics… i no passava res. Utilitzar les xarxes socials per encendre la gent o darrera un anonimat dir barbaritats com la que he llegit avui a un diari digital de la nostra Illa (parlant de la crema del cotxe del batle de Sóller hi havia un subjecte que escrivia: “D’un porcarro del PP no vos ha de sabre greu res. Què estaríem de bé si ara ja estigués mort.”) No passa res, i a més de tot el mitjà ho publica. Això és terrorisme pur i dur.
Els polítics, per posar un exemple, van a part o banda i els insulten, els tiren ous, els escupen i no passa res. Un professor treu de classe un alumne i els pares munten un escàndol al col·legi, agredint en algunes ocasions fins i tot el mestre, i no passa res, l’escola claudica i el pares gojosos encara ho conten al bar i a la botiga, fent befa i glòria.
Els nostres fills aprenen primer a manejar un telèfon d’alta tecnologia que no pas a llevar-se el moc del nas. Després no podem pagar les factures, però tampoc passa res.
Als nostres joves i no tan joves els fomentam la cultura del mínim esforç en contra de la del seny i sacrifici. Fem ulls clucs a tot allò que sigui complicar-nos la vida malgrat sigui per ajudar als nostres, als més propers. Canviam el jugar pel fer barbaritats. Estam canviant l’hàbit del diàleg per la cultura dels desastres, les malifetes i altres herbes. Hem confós la llibertat amb el llibertinatge.
I no passa res… però sí que passa, i molt. Passa que quan ens haurem adonat de l’error que estam cometent, ja serà massa tard. És hora, i ben hora, que els polítics, sobre tot les famílies, justícia, mitjans de comunicació… i tot allò que ens envolta, facin o facem un acte de contrició per posar-hi remei. Cada dia que passa és un dia que perdem i llavors serà massa tard. Llavors plorarem en veure que tot està perdut i ja no podrem trobar solucions. Ara és el moment de pensar-ho seriosament i actuar.
Actes “terroristes” com el que succeït a Sóller, estaven i estan a la llista diària de la “kale borroka” del País Basc. És un exemple molt clar per veure com varen començar. Jo no ho vull per ca nostra, però entre tots, uns perquè callam i els altres perquè ho fan, hi anam directe i més aviat que de pressa. Fa molts d’anys, desastres que avui encara ploram, començaren així. Aprenguem del passat i recuperem el nord. Hi som a temps.
