Certes són les dificultats, quant a un diàleg més reconciliador, obert o menys rígid, que la cultura occidental ha hagut de mantenir amb l’església catòlica, que no amb Déu, durant els darrers cinc-cents anys de la nostra història. No obstant això, també és cert que el racionalisme humà, des de la modernitat fins arribar a la postmodernitat… amén de l’extraordinària revolució científica i tecnològica dels darrers cent anys, ha aportat un canvi d’actitud vers la lectura d’aquest esplendor, i esplet d’esdeveniment, que és la creació. Una actitud revisora que s’ha allunyat de la fe i s’ha apropat molt més a la ciència del fer i a l’ateisme descomplexat.
I és en aquest ordre de coses que no acab d’entendre el per què no és possible una pacífica convivència entre les raons de la fe i les raons del voler fer que tenen les ciències experimentals.
No. No acab d’entendre els nombrosos intents que han perfilat les ciències empíriques, sobretot des del segle XIX, per restar, fer recular o senzillament prescindir, en la nostra tradició jueva cristiana, del creador, conscient i intencionat, que del no-res va fer sorgir la matèria o l’Univers que ens bressola.
Obert com estic a les raons del cor així com al cor de la raó… m’és impossible quedar-me al marge de les declaracions del senyor Stephen Hawking -The Grand Design- quan afirma que l’Univers no ha tengut la necessitat d’un creador ja que les pròpies lleis de la física, per si mateixes, feren o fan inevitable la seva presència a partir del no-res.
Avui -ja ho hem dit- la humanitat, no disposa solament d’un test o text referencial per entendre la creació… Avui tots tenim, al nostre abast, diferents relats, literatures, fites o explicacions, les lectures dels quals, a mi, m’ajuden a mimbar, que no resoldre, la multitud de coixeses a la qual em sotmeten els interrogants que m’acompanyen. Per això mateix, l’explicació del senyor Hawking negant la participació de Déu dins la creació, a mi, no m’altera en absolut ni tampoc em priva del sentit poètic, artístic i religiós que m’aboca a la vida, dins la qual, Déu i el seu esperit no em molesten en absolut.
No puc, per moltes explicacions “tancades i fora de qualsevol dubte racional” que em doni la biologia o la ciència mèdica deixar de sentir vertigen existencial davant un fetus que tard o d’hora serà un ésser humà… En aquest cas: ¿És la ciència o la consciència intangible que em fa commoure? Per moltes raons que em doni la geografia, la física o la meteorologia… jo no podré deixar d’emocianar-me vers un paisatge, un cel ple d’estels o una tempesta a vorera de mar. Tot plegat, el voler saber, fil per randa, el com? quan? on? i per què? de les lleis que governen el “relat” de l’Univers físic que m’enrevolta, tot plegat, com deia, ¿em ferà ser més feliç i m’ajudarà a viure millor? No. Rotundament no.
A veure, jo no puc, per molt que m’escolti a la ciència deixar de pensar amb el darrer gran interrogant, els silencis del qual, m’ofeguen i em fan emmudir davant l’espectacle de la creació. Aquest, m’acompanya com un infern, les flamarades del qual, les explicacions de la ciència no en poden rebaixar o apaivagar els seus ressons, les veus del qual, no sé del tot cert d’on em provenen.
És a dir, qui o què em pot respondre el “per a què” d’aquest gran espectacle de la creació? Arribats a aquest punt… ¿Algú pot prescindir de Déu? Del catolicisme possiblement si… Però de la crossa de Déu NO.
És cert que el món, avui, és pot llegir matemàticament, però també, alhora, no són menys certes i inevitables les lectures del món des dels codis de l’estètica i l’ètica. I així com és universal la llei de la gravetat també ho són, universals, la declaració dels drets humans, la carta de la terra, l’humanisme o tenir un horitzó religiós inspirat en les tres darreres premises.
Fe i ciència -fe i fer- estan obligades a conviure pacíficament lluny de qualsevol mena de fonamentalisme que impliqui l’acceptació d’un dogma únic i exclusiu. És a dir, allò que vull dir és que l’home no sols és matèria “subjecte” sinó que endemés és matèria “subjectiva” que crea bellesa les fórmules de la qual sols es poden entendre amb el cor. Alhora, allò que vull dir és que l’Univers és un vers únic que és pluralment llegible des de la fe i el fer de l’home.
Qui no pot commoure’s davant la dita del filòsof Ludwig Wittgenstein quan diu: “No és místic el com és el món… Allò místic és que el món sigui.”
I és per això que sols la suma d’”intuicions” -filosòfiques, científiques, religioses…- ens pot oferir alguna garantia més profunda vers la lectura d’aquesta creació natural que, al cap i a la fi, sols ens obre vers un camí realment transcendent: respectar els parers de l’home per promoure una percepció menys il.lusòria d’aquest impresionant univers en el qual estam situats.
I ara sols em queda acabar així com he començat. Donau a Déu allò que és de Déu i a la ciència allò que és de la ciència… sempre des de la reflexió, la llibertat i el lliure pensament que són el millor remei vers el relativisme i el fonamentalisme.
