Bones tardes a tots, siau benvinguts. És per mi un honor fer aquest pregó per ses festes de San Pere.

Dic un honor perquè en temps de sa meva joventut només feien el pregó persones de molta importància o d’una gran professió …

Així que vos contaré coses de sa meva joventut i altres de sa meva professió. De gent que vaig conèixer i vos demanaria que no fos jo el protagonista sinó aquesta gent i que s’enduguessin tot el carinyo de tots vosaltres.

Es gent de la qual vaig aprendre moltes coses, unes d’importants i altres no tant. Vos anomenaré noms que es més joves no arribareu a conèixer i altres que potser coneixeu molt bé. Uns ja fa uns anys que són morts i d’altres encara redolen.

Vos dic que a molts d’ells els vaig estimar molt i d’altres varen passar per la meva vida sense pena ni glòria.

Molts d’aquí, per no dir tots, em coneixeu. Em diuen Domingo Bernat. El meu pare era en Martí Bernat de ca Na Magranera i ma mare era na Catalina de ca Na Verda.

Com molts d’atl·lots de ben petit la mar era el meu passa temps, sobre tot en s’estiu. Nadar i pescar amb mon pare. Perquè als sis anys ja anava a pescar amb mon pare. Ell era patró de barca. Quan tenia sis anys era el patró de “la Mercedes” i els mariners eren en Pep Pancuit, en Toni Almeja, n’Eduardo Pollença, es conco Damià de ca na Verda, n’Eduardo Torrens “es Batle” y en Tomeu Puñaler.

El primer motorista de “la Mercedes” va ser en Biel es Xato, li deien aquest mal nom perquè tenia el nas xato i parlava de cap de nas.

Després ho va ser en Pere Marquet “es Feo”, pare d’en Toni, en Tito, na María i na Catalina, crec que ell o la seva dona, na Juanita, eren de Ciutadella.

Però quan jo tenia sis anys el patró ja era en Biel “Moreno”. Quan anava a pescar moltes vegades m’entretenia a fer-li bromes. Li penjava un pot amb un tros de fil que tocas es volant. Es pot s’engrosava pel moviment de la barca i tocava es volant fent renou. En Biel s’aixecava aviat i mirava per tot es motor perquè pensava que tenia alguna averia.  Quan veia es pot ja sabia qui li havia penjat.

Pocs dies abans de morir va venir amb el seu fill a s’Associació en una cadira de rodes. Tenia 96 anys. El seu fill em va dir que no s’enrecordava de moltes de coses i jo li vaig demanar si sabia qui era jo. Ell em va dir que no s’enrrecordava. Vaig quedar un poc sorprès i trist. Però al cap d’un minut se va girar i em va dir: “no se qui ets, però m’enrrecord d’un nin molt petit que em  penjava un pot al volant”. Vaig somriure i li vaig dir que aquesta broma no crec que sortigués de mi, sino que eren coses d’en Toni Almeja, que era el més jove de la barcada.

Com vos he dit entre els mariners hi havia es conco Damià de ca na Verda. Era conco de ma mare i en s’hivern, a casa seva tots els cosins ens juntavem amb ell al voltant del braser i allà ens llegia rondalles mallorquines i los caballeros de la tabla redonda. Pero si qualque atl·lot tocava es braser, el feia fora tot d’una.

Dels altres record que en Toni Almeja i el seu germà Eduardo Pollença quan deixaren la mar es feren guàrdies civils, i d’en Pep Pancuit ja en parlaré més endavant.

En aquells temps, devers els anys 45 o 46, hi havia cinc barques de bou al Port. El San Sebastián, el Joven Antonio, el San Francisco, La Mercedes i la Pepita.

La Mercedes, el San Francisco i el Joven Antonio eren d’en Pere Llaneres. Quan es va morir el seu fill, en Jaume Perdalaria, ho va heredar tot, però en poc temps va fer net i net. S’en va anar i mai més he sabut d’ell.

La Pepita era d’en Guillem Casesnoves, en “Guiemota”. Havia fet fortuna per l’avà, es a dir per la Grand France. Conten que es castellà el sabia molt poc i que qualcú, devia ser foraster, l’havia d’anar a cercar a n’es barco que venia de Barcelona i va arribar tard. Quan en “Guiemota” el va veure arribar li va dir: “Hombre ya estaba cansado de ir salmonete arriba salmonete abajo”

I el Sant Sebastià era d’en Capapuig, però uns anys més tard el va comprar s’apotecari Creueta.

Més endavant, als anys 55 o 56, jo ja tenia 17 anys, s’apotecari  Creveta i mon pare anaren a Valencia a comprar una barca de bou. Era la Pepita Marques.

Quan pujaren a s’avió i mon pare se va veure dins aquell aparato tan tancat i amb aquelles finestres tan petites va dir a s’apotecari que allò no li agradava gens. Va tombar es coll i no es va despertar fins que arribaren a Valencia.

Amb aquella barca va venir un motorista valencià que nomia Vicente i que es va quedar pes Port un parell d’anys.

Els mariners de la primera barcada varen ser

En Toni Gamundí, més conegut com “Toni Deianenc”, per ser de Deià, o també 1 i mig. Li deien aquest nom perquè en la seva feina valia per 1 i mig.

En Tomeu Sans “Maura”, germà de ma mare i el meu padrí jove, també va embarcar-se.

Així com en Pep Ensenyat “Mahonès”, pare d’en Jaume E nsenyat i en Bernat, al qui també anomenaven es Paje, perquè havia fet de paje a la comèdia dels Reis d’Orient.

I en Juanito Vivas “Pichy”, que anys més tard pescaríem junts. Per mi va ser com un germà. Ens contàvem coses que ni a ses nostres dones haguéssim contat i no tinguérem mai cap discussió en tots els anys que pescarem junts.

També hi havia n’Antonio Sanmartín, casat amb na Catalina Vilerona, que era santanderino.

I tancava la barcada el meu cosí en Domingo Gran. Li deien en Domingo Gran perquè a la família erem tres cosins. Ell era el major, per això li deien es Gran, i era fill del meu conco Domingo. Al fill del meu padrí jove li deien en Domingo Petit i a mi me deien en Guitos, cosa que encara més d’un encara fa.

Pocs anys després de comprar la barca, devia ser devers el 58, s’Apotecari va comprar el San Sebastian que manava en Tomeu Maura.

Aquell  mateix any la Pepita Marques pescava marrajos de palangre. Havia vengut un patró de la península i va roegar el cap a s’apotecari per pescarlos.

Es primer vespre quan feia dues hores que havien calat els palangres se va posar un temporal que casi se perderen tots. A s’apotecari, que s’havia embarcat, el varen d’haver de fermar a n’es catre perquè no caigues.

Sa qüestió es que un dia aquell patró va dir que havia d’anar-sen uns 15 dies a sa península per veure a la família. Mon pare, que era s’encarregat me va dir: “hauràs d’anar a pescar amb el teu padrí Tomeu. Només seran uns dies”. Pasaren els 15 dies, els mesos i els anys i encara esper que aquell senyor tornas de la península.

Aixi va ser el començament de la meva vida de pescador.

En el San Sebastian vaig pescar un parell de mesos  amb el meu padrí jove, ja que poc després va passar a ser el patró a la Pepita Marques. En nosaltres va venir en Pep Pancuit. D’ell vaig aprendre moltes coses. A ver entalladures, portugueses, com tirar a dalt una ensacada, a buidar quan havia molt de peix a sa corona, es a dir dins el sac. Quan se rompia s’aparejo només volia que pujas jo a n ‘es palo per canviar-lo.

Al cap d’un temps els dos passarem a la Pepita Marques. En aquells moments a la barca hi anava de motorista en Juanito Vivas, i els mariners eren en Sanmartín, en Xesc Lili, es conco Tomas de sa viuda, que també li deien el tio Maso, un home que es menjava es cigarros. Els encenia i quan te donaves compta ja el tenia dins sa boca. En Fabián Galindo i jo.

Aleshores pescavem de nit a n’es peix i de dia a sa gamba. No vos penseu que guanyéssim cap fortuna, unes 800 o mil pessetes a la setmana, que en aquells temps eren bastants de doblers. Però avui en dia seria una rialla.

No vos penseu que en aquells temps hagués roba d’aigua o botes. Ses botes eren esclots, unes sabates de fusta. Sa roba d’aigua era una roba vella de cada dia. Lo que passava era que de tant de dur-la i de tan bruta s’aigua  no traspassava i havia un moment en que s’aguantava dreta. Però si ens queia damunt un poal d’aigua quan fèiem el peix net, anàvem banyats tota sa nit.

Llevat de ses portes i es cable totes ses altres coses les fèiem a ma. No hi havia gps, ni sonda com avui en dia. Pescavem d’eima, es a dir d’intuició, però més o manco ells sabien en tot moment a on estaven. No vos penseu que pescaven de dia, ho feien de nit. Per a mi aquells homes eren unes persones que la vida els havia donat un do. Quans de pescadors no saben fer res sense el gps?

Moltes persones deien que un patró de bou era com una granera damunt sa popa. Però yo també dic que un patró avui es un senyor que esta assegut davant un aparato i mirant sa televisió. Ni ha que ni miren els cables o els miren des del pont.

Durant la tirada a sa gamba no te molta importància estar pendent dels cables, només mirarlos cada mitja hora, però a n’es peix si que has d’estar pendents d’ells ja que així saps lo que passa durant tot el temps de pesca i moltes de vegades evites els fracassos.

Com deia en Tomeu Pereta es carter, es pescar ensenya i això es sa pura realitat. Per moltes coses que sàpigues de la mar cada dia aprens coses noves.

Que puc dir d’en Juanito Vivas Pichi. Vos contaria moltes coses, però moltíssimes coses que ferem junts. Unes bones i altres encara més bones. Es a dir mai tinguérem cap problema. Com vos he dit era com un germà gran. No teníem cap secret un amb l’altre. Gracies a lo que me va ensenyar d’es motor me vaig treure el patró de motorista i després de casat ja em vaig treure es títol de patró.

A més de les barques de bou també n’hi havia de petites. Com ara el Sant Gines, d’en Gines de ses Palmeres. El Luz, que era del meu pare. El Sant Juan d’en Juan Pereta casat amb na Margalida Fontaneta. Els dos adobaven les xerxas davant el portal de casa seva i tot el matí cantava la mateixa cançó “pastoret d’on vens”.

Davant casa seva hi vivia en Vicens Ripoll es nenet. Sempre duia es gec damunt una espatlla o damunt es cap, i si se trobava en Miquelet, un camarer des Marisol, començaven a cridar i insultarse. I quan tenien molta de gent mirant-los s’abraçaven i cada un a casa seva.

També hi havua el Pablito d’en Damià Betxa, que era es guarda molls i tenia un ca que nomia Nyegus.

I el Judit, que era del meu conco Tomeu Maura, o el Mexico, que era d’en Toni Topa.

La Rosita, d’en Toni Blanco, fill d’es conco Mateu i sa tia Maria Blanca, sa comare d’es Port.

El Bohemio, des Morenos. El Miguel des Mahonés, que pescava amb el seu fill Pep i el seu net en Jaume Copi, que hi anava moltes de vegades. Pescaven anfossos de gambí i ells mateixos feien els gambins.

El San Jaime d’en Francisco Blau, casat amb na Margalida Fontaneta.

En Jaume Pancuit, que va anar tota sa vida embarcat amb el Corazón i el Nuevo Corazón.

En Lili que pescava en el Sant Sebastiá i a l’hivern anava a calar bonitoleres dins el port amb el Miladroso. Pescar dins es Port estava prohibit i si t’agafaven te prenien sa xarxa. Però com molts de pescadors necesitavem els pocs doblers que guanyàvem en s’hivern.

Un bon dia don Benito Pallicer, que era el cap de la comandància, li va dir: “no vull que tornis a calar ses xarxes dins el Port, si necesites doblers vina i t’els donaré. Hi va anar tantes vegades que don Benito li va dir “Lili me pareix que me surtiras ben car, val més que tornis a calar ses xarxes”

El Borrinquen i el Grec d’es Serreguet. Aquesta darrera la manava en Xesc Ripoll.

També hi havia el Margaritín,d’en Tià Gras, cassat amb na Antonia Domatiga.

O el San José d’en Pep Melis i que també va pescar amb Sant Sebastià.

El Sant Quintín d’en Pere Juan de cas Sareller. El seu fill Jaume en Met, se va fer una barca més grossa i que se nomia Agustina.

Hi havia el Número uno den Pep Sarreller, i més tard el seu fill, que també es  nomia Pep, va comprar una barca a n’en Toni Felip que es nomia La Moreneta i que més tard aquesta va ser del seus fills Pep i Joan.

Un dels records més tristos del Port de Sóller va ser referent al Número Uno. El seu naufragi davant  sa Calobra va commocionar tot es Port. Sortiren a pescar en Pep Serreller fill, en Pep d’es Forn, en Guillemó i en Francisco Arbona. La mar era plana, però amenaçava xubasco i els va agafar un temporal desfet i varen naufragar. En Pep Mahonés que estava a Sa Calobra va veure passar la barca i quan va entrar el temporal va estar pendent de veure si tornava, però no el temps passava i el Numero uno no apareixia. Ell mateix, amb el Tomeu Maura i el Juanito de Sa Calobra veren a n’en Pep des Forn dins la mar a punt d’arribar però ja inconscient i es tiraren dins la mar fermats per ajudar-lo. Després veren més enfora en Pep Saraller que anava agafat a un cuarter i també el tregueren, però no veren ni en Francisco ni en Guillemó. Pocs dies després en Francisco comparegué mort baix la Miranda. En Guillemó va tenir més sort i agafat als dos rems aconseguí arribar enterra. Els dos rems els trobaren al Torrent de Pareis, però d’ell  no varen tenir notícies fins uns dies després el trobà la Guardia Civil a la sortirda del túnel del Torrent. Anava sense roba. A la barca la varen trobar més tard a sa Foradada.

També hi havia el F Y C d’en Jaume Moranta el Gordo, uns anys més tard en Jaume va fer una altra barca, el Tinu II. El Tinu I, que era d’en Toni Marinu, també la va manar en Jaume. Les tres barques compartien barcada quan anaven a pescar Llampuga. Eren els tres germans Blau: en Joan Pereta, en Tolo Blau i en Joan Blau.

En Bartolomé Juan era d’en Toni Moranta “Llanderina” germà d’en Jaume. Amb ell pescava el seu fill Tolo “Llanderina” i en Lili.

El Ponent era del meu conco Guillem Citrió, i amb ell pescaven els seus dos fills; en Guillem de Sa Pipa i en Toni Citrió, i en Deseado.

Es concu Guillem era un dels homos que sabia més de la mar. Sempre deia quan era mal temps: No doneu mai la popa a la mar, perquè ses barques se perden per la popa.

Hi havia el Gabrielín d’en Biel Munar, en Bielet, que pescava amb el seu fill Biel. Vivia al carrer Mallorca, d’alt de sa porta de sa Base. Davant ca seva tenia unes barres per estendre ses xarxes i un dia havia de venir s’almirant i es comandant per un marino li va dir que fes el favor de llevar ses xarxes perquè havia de venir s’almirant i ell es va fer es sord. Sa qüestió que va venir s’almirant i en Bielet no va llevar ses xarxes. Es capvespre quan va partir aquell almirant es comandant el va fer anar a cercar per un marino que li va dir: “De parte del señor comandante  venga usted conmigo que quiere hablar con usted”.

En Bielet, sense córrer, s’en va anar a parlar amb es comandant. Quan va arribar allà es comandant tot d’una li va demanar perquè no havia llevat ses xarxes i li va fotre un bon paquet. Mentre aquell home parlava en Bielet escoltava fins que quan va estar cansat, i això que mai se posava nerviós ,li va dir: “mire usted le voy a decir la verdad de porque no las he quitado, sabe que yo hice la guerra, un servidor hizo la guerra, yo hice la guerra, y cuando termino la guerra, el señor Francisco Franco, el caudillo de España, nos dijo la guerra ha terminado. España es vuestra y yo, tonto, me lo creí”. Va girar en coa i s’en va anar.

El Mallorca, el Soller i la Catalina, eren d’en Pere Llaneres. En el temps de la llampuga es feia la veda del bou i la barcada de la Mercerdes aprofitava els mesos que estaven aturats per anar embarcats amb la Catalina. A la Catalina li deien el barco de la Xemaneia, un nom que li va treure l’amo de la Caleta, que nomia Martí i de mal nom li deien en Negrín. Era molt amic de tots els pescadors, principalment dels més contrabandistes.

A la Buena Madre d’en Pep Mahonés, hi pescava ell amb el seu fill en Jaume Copi, que per seguir la tradició pescaven anfossos. Després varen comprar el JC i pescaren llagostes.

Al 1970 el meu germà Toni, en Toni Blau i jo comprarem la Virgen des Puig.

Una vegada ses dues barcades anàrem a treure a Pollença. Estavem amarrats al moll i a rompuda d’auba el meu germà va treure es cap de baix i va veure quatre o cinc pescadors que parlaven de sa barca i digueren: Sa fam els ha tret de casa seva. Es meu germà va amagar el cap i  no es va aixecar fins que varem partir de damunt es moll.

També hi havia el P y M que era d’en Perico s’Alemany i a aquest llaut li deien en Peres y Magranes.

Hi havia el Hermanos Galindo, d’en Juan i el seu germà Fabián Galindo. Al cap d’un parell d’anys en Juan va comprar la Pascuala. Aquesta barca va dur de remolc es yate del Rei, el Fortuna. Ell està molt orgullós d’haver ajudat al Rei. Lo únic que va guanyar va ser un mechero que li va regalar un mariner.

Tant ell com el seu germà Fabián eren dos bons margers. Feina que feien a l’hivern quan havia mal temps. Això era un fet habitual, que els pescadors fessin una feina en terra pels dies de mal temps. Els dos germans vengueren de sa penísula quan eren molt petits amb el seus pares, en Pedro Galindo y na Feliciana Acosta, que fa uns dies va fer els cent anys.

No vull deixar sen sense anomenar en Damià des Forn i en Guillemó vell. En Damià des Forn, al matí quan anava a comprar a ca na Juanita Moranta, n’Antonia, sa filla, li deia “Com vos va conco Damià” i ell sempre li responia “malament, avui dematí quan m’he aixecat lo primer que m’he trobat ha estat un botó de Guardia Civil dins es llit”.

En Guillemó vell eraun home que estava molt orgullós del seu bigot. Els dos quan eren joves pareixien uns dandis de tant xulos que anaven.

També hi havia n’Eugeni Quirós, es gallego, pescava amb el Carmen, que era den Pep es Cubano.

O en Toni Catalinero, cosi de ma mare i bon pescador de curricant. També estava en Pep de na Concha, que també li deien en Vinegros o “Alfonso doce” perquè quan veia qualque pescador que sortia a pescar amb mal temps li deia: “Donde vas Alfonso doce?”  o que es temps estava “vinegros”. Crec que això d’Alfonso Doce li va treure en Tito es Feo.

A més d’anar a pescar moltes barques petites  feien contrabando.

Damunt aquesta feina tenc molt poc a dir ja que no en vaig fer mai. I això que vaig tenir família que en feren o traginaven contrabando, com es maures o en Toni Catalinero.

Una de les persones que també en feien eren en Pep Mahonés i el seu fill Jaume.

M’enrrecordo que hi ha haver una venuda i feren una glossa que deia així

En xinet ha comprat un ego

En Toni Topa un llaut

En Pere Joan un cotxe

I en Pedrito ha rebut

Per acabar voldria tenir un petit record a quatre persones.

Una d’elles crec que es sa més coneguda de totes i sa seva paraula més dita era: “brutet de merda”. Molts de voltros ja sabeu qui és. Pues si, és conco Quico, pare dels bessons Pepito i Salvador, del Senyor Ripoll “Mitus”, den Xesc Quiquet i en Vicens Quicote. D’aquesta persona en podria parlar molt, però n’allargaria massa.

S’altra persona es en José Soliño, es Gallego. Vaig pescar amb ell bastant de temps i guard un bon record i que tot i no tenir lletra, de pescar en sabia molt. Jo era molt jove i passarem un temporal molt gran, tant que haguérem d’arribar a Andratx a vela.

En Luis Fernandez s’armador, casat amb na Catalina Siona, pare d’en Lluis i en Melchor.

I es conco Juan Carol, que tot i passar moltíssimes vegades per davant ca seva mai em va dir Domingo, sino que em deia Martí petit, cosa que també va  fins que es va morir.

Poc més puc contar-vos.

He anat amb totes les barques de s’Apotecari Creveta: El Sant Sebastian, la Pepita Marques, la Unión y la Virgen del Carmen.

A més de totes les persones que he anomenat vull tenir un petit record a les altres persones que varen pescar amb mi

N’Antonio es concu, els meus cosins Domingo Petit o Maure, en Tia Maure i en Pepito Sans. En Pep Pitons. En Pep Canunet que deia “per viure així val més no morir mai”. En Panchito, gran home molt amic de mon pare i gran cantador d’habaneres. En Xesc Trius i en Toni Llaneres, conegut con en Raife. En Damià Rae. En Xesc Moreno i el Toni Maseo. En Xesc Bejà, n’Antonio Tapia i els germans Manrique. En Pep Valcaneres es ros, en Pep Tries, n’Ayala, el Pare Chic, n’Esteva, en Frasco i en Mitus. En Ramon casat amb na Margalida de cas Catalinero, i el darrer en Joan Pancuit.

Ses darreres barques a les que vaig pescar varen ser  ser la Paquita, la Juan y Piedad y la darrera va ser los Hermanos Bernat. Les tres varen ser meves i del meu germà Toni amb qui vaig pescar 25 anys, fins que ell es va jubilar. Uns anys més tard, quan vaig fer 60 anys després de pescar desde el 17 anys, em vaig jubilar jo quan encara pescava amb el Hermanos Bernat. A aquesta darrera barca vaig pescar amb els meus dos nebots Toni i Martí, i amb els meus tres fills, Martí, Guillem i Juan Domingo.

I ja no se que més contar en aquesta xarla, o millor dit aquesta grapada de records que m’heu deixat compartir amb vosaltres. Bé, he dit que no sé que més contar-vos, però sí. Vos podria contar moltes coses de la meva infantessa i de la meva joventut, però serien moltes hores. Dues coses vos vull dir; als més joves no deixeu mai les vostres arrels ni les vostres tradicions. En vers de mirar la televisió feis que els vostres padrins vos contin coses de la seva joventut. I als que anau a la mar no li tengueu por a la mar, sino molt de respecte. No faceu brabuconades perquè  com ja deia el meu padrí “la mar fa forat i tapa”, i aquest ditxo te més de 100 anys.

Així que vos  desitjo unes bones festes i que totes aquestes persones que he anomenat i que ja han  passat a millor vida els tenguem en el nostre record.

Molts d’anys a tots i molt bones festes.