Estimat pare:

Vull escriure unes senzilles paraules per recordar-te, ja que mai seràs oblidat. Dia 12 de novembre farà ja quinze anys que ens deixares sense aire, sense vida ni rialles. Tants d’anys i encara segueixes viu aquí, present cada dia, pensant en la vida al teu costat que no hem pogut viure. Encara hi ha moltes nits que imagino que em tornes a dur damunt la teva espatlla i que toco el cel amb els dits, o em dus com un sac de patates i em fas plorar de riure.

Vares partir tan aviat que encara no ens hem aixecat del cop. Algun dia voldria arribar a ser, al menys, la meitat de tu, ser tan estimat, com ho demostren les persones que em miren, recordant-te, amb una mirada de tristesa i un somriure que demana que tornis. El buit que deixares és tan gran que segueix allà present cada vegada que anomenem el teu nom, cada vegada que penso què faries tu al meu lloc, intentar seguir les teves bones passes i evitar els teus errors. Miro a la teva mare, que mai tornarà a riure de la mateixa manera, als teus germans, als qui robares un tros de cor, a la teva altra filla i dona, que ja no pogueres tornar a formar part del seu dia a dia, a les madrines que tant t’adoraven i estimaven, que ja tornen a estar amb tu cuidant-te, els nebots i nebodes, amics, coneguts… Els miro i veig com, després de tants d’anys, mai has partit.

Per això és tot un orgull ser filla teva, part de tu, dur el teu llinatge amb el cap amunt, sense rendir-me, enyorant-te i desitjant tenir-te davant per dir-te t’estimo i abraçar-te com mai perquè no et tornis a escapar, tornar a néixer i morir als quasi cinc anys, perquè quan partires jo vaig partir amb tu.