Vull dedicar aquesta columna als amics Nigerians de Sóller en especial a Néka, la parella Kestine & Célestine i Blessing amb tot l’afecte que els correspon per obrir les portes de casa seva a una blanca com jo i dels que, sense que en fossin conscients, vaig aprendre molt més del que els vaig ensenyar. I als seus fills, tal vegada, en el futur d’entre ells en tinguem algun o alguna de poeta, fidels seguidors de Guillem d’Efak, el més negre de tots els poetes que han escrit en llegua catalana. De qui no es pot dir que fos un negre integrat a Mallorca, més aviat un mallorquí amb arrels guineanes.
Aquesta primavera va morir el pare del concepte de Negritud, Aimé Césaire, aquest poeta antillà, volia que li fossin reconegudes les seves arrels africanes, la seva identitat negra i la seva cultura. El concepte encunyat el 1935 a la revista “L’etudiant Noir” publicada a Paris a principis dels anys trenta del segle passat, volia ésser una reivindicació en forma de poema. El poema diu així: “La meva negritud no és pas una pedra, la seva sordesa devessall contra la clamor del dia. La meva negritud no és pas un núvol d’aigua morta sobre l’ull mort de la terra. La meva negritud no és ni una torre, ni una catedral, ella capbussa en la carn vermella del sol, capbussa en la carn ardent del cel, forada l’aclaparament opac de la seva paciència dreta”
En francès existeixen dues paraules diferents per parlar dels negres, noir i nègre, (en anglès existeix també la variació black i niger amb les mateixes connotacions) la primera és reconeguda i acceptada pel grup d’intel·lectuals promotors de la revista, l’altre completament despectiva.
El moviment va començar amb la reunió de Césaire a l’illa de Martinica , ja mencionat, el senegalès Léopold Sédar Senghor i el súbdit de la Guyana Francesa Léon Gontran Damas. Aquest moviment intel·lectual va atreure una bona quantitat de pensadors negres, fins i tot algun blanc com Jean-Paul Sartre que es va atrevir a definir inclòs la negritud com la negació de la negació de l’home negre.
Amb el pas del temps el concepte va variant, per a uns és l’acceptació del conjunt de valors de la cultura de l’Àfrica negra i per a altres el refús de la imatge del negre tranquil incapaç de construir una civilització. De fet el propi Césaire es va allunyar del terme per considerar que esdevenia racista. En realitat, la negritud ha resultat sent com una essència que va amb els negres, no tan pel fet del seu color com pel de la seva cultura africana que encara que tingui unes característiques lineals, de fet varia d’un país a l’altre i d’una ètnia a l’altra.
