En aquests dies no me’n sé avenir en comprovar que la història es repeteix una i altra vegada. Sembla que, com més es colpeja un poble, major submissió s’obté. I no estic parlant de règims dictatorials, ni tan sols de l’estomacada Grècia, sinó de nosaltres, del nostre país que ha migrat de Teletubilàndia a l’imperi del despropòsit en un parell d’anys.

Després lliurar-li la batuta a l’Espanya més paternalista i prepotent, nosaltres, els ciutadans, ens hem evadit de les nostres responsabilitats. En un estrany exercici de masoquisme, li hem donat a papà-estat la vara perquè ens forci a purgar uns pecats que no són els nostres. Davant el fracàs de les polítiques neoliberals, ens venen que la solució per a l’economia és multiplicar per deu les mesures culpables de la situació actual. Davant el pacient intoxicat, augmentem les dosis del verí.

Nosaltres, els ciutadans, hem reaccionat acotant el cap i buscant salvar-nos individualment amb equilibris impossibles. Mentre, els que diuen que saben el que fan, ens porten a l’abisme de l’esclavitud per a l’enriquiment d’uns pocs.

Res d’això tindria importància si no fos pels nostres fills. Com puc mirar els meus fills a la cara i esplicar-los la meva passivitat? Com explicar-los que vaig sacrificar la seva llibertat quan vaig lliurar les claus del seu futur al déu de l’economia?

Pares! Abandonau la vostra submissió i tornau al carrer. Davant polítics mediocres i corruptes, nosaltres tenim el coneixement i el poder de canviar les coses. No delegueu les vostres responsabilitats en els que ens traeixen una i altra vegada. No traïm la mirada innocent dels nostres fills.

A per ells, que són pocs i covards!