Les persones que diuen mentides per quedar bé, encara queden pitjor que els que diuen la veritat, la veritat frontal. A qui pretenen enganyar? A ells mateixos? Les mentides tenen cames curtes, i quan algú ens diu mentides, ja no el podem creure, encara què desprès tot el que ens digui sigui veritat. Ha esquinçat el cercle de la confiança, que ni recosint-lo deixa de tenir la marca. Per això, resumint, no crec en la raça política, per això no crec en molt humans.

Avui li faré la guerra a l’expressió mentides piadoses. Per començar, piadosa per qui? Quina pietat té qui menteix? Ara vendran els que diran que és per no fer tan de mal, per evitar situacions dramàtiques. Dir la veritat, no vol dir què l’haguem de dir de qualsevol manera, és ben evident que un que vol comunicar ha de respectar la integritat del altre. Però dir-li mentides, quina pietat té? Repeteixo la qüestió.

Si la pietat és la capacitat de compadir-se dels sentiments aliens, llavors un pot compadir-se dient el que és cert. El que no és capaç de dir la veritat, al final arribam al clímax de l’interrogant: no diu mentides piadoses per protegir l’altre del dolor, les diu per protegir el seu propi ego, d’haver d’assumir els efectes negatius que la notícia pugui tenir en l’altre. No és pietós, és un egoista. Creu que “queda bé” i és queda tan ample. El mentider pietós, juga amb els sentiments de l’altre, fent-li creure irrealitats. Jugant amb els seus somnis. Els somnis personals són sagrats, ningú té dret a jugar-hi.

Vivim en un món, que sempre em desagradarà per fals, perquè ens fan creure que només té importància tot allò què és superficial. I destrueixen amb mentides molt ben construïdes, la nostra capacitat de sobrepassar els sobresalts, les decepcions, o el què es pitjor, la menyspreen. No ens deixen créixer, ens volen protegir, diuen, amb mentides. Sobrevaloram la coherència, diuen, però la coherència dóna sentit a les nostres vides. La necessitam, com l’aire per respirar. Aire pur.