Fa estona que entre el col·lectiu de docents d’aquestes illes s’acumula neguit, desconcert i un profund malestar per la política duita a terme des de la Conselleria d’Educació i Cultura. Els darrers esdeveniments, en forma de sancions i amenaces, no han fet sinó vessar la paciència de molts, tot com a conseqüència del controvertit TIL (Tractament Integral de Llengües), que molts lectors tal vegada ja coneixen com la via per la qual la Conselleria vol incrementar les hores d’anglès i, de retruc, les de castellà.
L’objectiu d’aquest escrit és que les persones i famílies que no formen part del món de l’ensenyament puguin conèixer els motius pels quals la immensa majoria dels professionals rebutgem les maneres de la Conselleria en referència al TIL i a tot un seguit de temes que afecten l’educació.
Molts mestres i professors som igualment pares i mares i en cap cas estam en contra que els nostres fills i filles millorin el coneixement i domini de l’anglès, tan necessari avui dia. Però, precisament perquè coneixem des de dintre el món de l’ensenyament, veiem clarament que la manera en què es vol implantar és tan improvisada i barroera que l’única explicació que en traiem és, probablement, la d’altres motius amagats: partidistes, electoralistes, ideològics, o ves a saber …
Però, en què es fonamenta aquest rebuig? Resumidament l’intentarem explicar.
En primer lloc, i més important, per motius pedagògics. Des de finals d’un curs a l’inici del següent no es pot pretendre que bona part dels professionals que han d’impartir les assignatures en anglès tinguin la preparació (i no només la titulació) per fer-ho. Pensin que han de preparar materials, proves, han de tenir fluïdesa comunicativa en la llengua en qüestió, etc., tot això sense cap recurs afegit en forma de professors de suport en llengua anglesa ni lectors nadius. I el més important és que la major part de l’alumnat tampoc no té el nivell adequat per seguir una matèria en llengua anglesa.
Les aules contenen una gran diversitat: hi ha alumnes de necessitats educatives, de suport, d’altres no diagnosticats als quals els costa molt assimilar els continguts impartits en la seva pròpia llengua. I ara ho hauran de fer en una llengua que la majoria no domina prou: les explicacions, les activitats, els exàmens, tot s’haurà de fer en anglès en la matèria o matèries escollides. Què passarà? Que el professorat i els mestres, en veure la realitat del dia a dia a les aules, hauran de fer concessions en les llengües d’aquí, i al final no serà ni anglès, ni català, ni castellà; serà una mescla, un ensenyament gens rigorós. Introduir l’anglès és peremptori, però precisament perquè ho és, cal fer-ho bé.
S’hauria d’elaborar un pla, un programa a anys vista, que comenci a poc a poc per primària, que permeti que els professionals puguin formar-se com cal, i que compti amb altres mesures complementàries que reforcin l’aprenentatge de l’anglès. No només s’aprèn a l’escola o a l’institut. S’ha de donar temps també als nins i nines perquè puguin arribar a secundària amb el nivell adequat o, com a mínim, més alt que l’actual. El fet d’incrementar per decret les hores en anglès d’un curs a un altre no en garanteix l’èxit, sinó que obre una nova porta al fracàs escolar. És com si, salvant les distàncies, volguéssim reduir les llistes d’espera quirúrgiques per decret sense més cirurgians ni personal preparat, i sense més hores de quiròfan. Estem d’acord que fa vint anys que s’hauria d’haver fet, però el retard no pot implicar improvisació i precipitació.
També hi ha motius acadèmics. Aquí s’ha vist una important manca de respecte i consideració a la tasca dels centres educatius. El mes d’abril, sense consensuar, es va aprovar un decret que modifica substancialment la tasca docent i que s’ha d’aplicar el curs vinent (2013/14). A corre-cuita els òrgans pertinents (equips directius, comissions pedagògiques, departaments didàctics, consells escolars), en ple final de curs, es varen haver d’asseure per tal d’intentar gestionar aquest daltabaix. Solució: optar per la via que més fàcilment ens permetia sortir del pas: el famós article 20 del decret que, en principi, semblava personalitzar el TIL en funció dels recursos i la realitat pròpia dels centres. Després de nombroses reunions, arribaren unes noves instruccions encara més controvertides que el mateix decret, que si per un costat invalidaven la feina feta fins aleshores, per un altre confonien més el personal. Poden unes instruccions desenvolupar un decret? Poden contradir una norma de rang superior? Dubtes a final de curs que deixen a l’aire la preparació del nou. El que ha passat posteriorment és més conegut: la Conselleria ha sancionat directors -sense feina i sou- per incompliment, diuen, de la normativa vigent. A més de pública reiteració d’amenaces.
Fa gràcia que acusin els centres educatius d’incompliment quan la primera a no complir aquests anys ha estat la mateixa Conselleria, que ha deixat de pagar, o ho ha fet tard i malament, les assignacions dels centres, que han hagut de sobreviure fent malabarismes. Perquè no es tracta únicament d’establir quines matèries es faran en una o altra llengua. Decidir-ho té implicacions posteriors. Per exemple els programes de reutilització de llibres que ofereixen molts de centres, als quals la Conselleria, per cert, també ha deixat tirats amb deutes impagats. Si canviam els llibres a la nova llengua, qui els paga? Què fem amb els llibres que ja no serveixen? Que no havíem de practicar tots l’austeritat i mirar el cèntim? Aquest és només un exemple de la inseguretat generada i que caldria solucionar amb temps i amb consens. I recordin que tot això s’ha produït en un context de retalls, on molts companys han perdut la feina, ha augmentat el número d’alumnes per aula (la famosa ràtio), s’han retallat o eliminat programes d’atenció a la diversitat, etc. Sembla que a la Conselleria tot això no li importa gaire, l’únic que vol és fer-ho en els terminis establerts, sota amenaces. Els mateixos inspectors (els que queden, perquè el curs passat en despatxaren disset de cop) se’n fan creus davant tal disbarat.
Finalment hi ha els motius laborals. Algú creu que a un mestre o professor impartir una matèria en anglès li suposa la mateixa feina que impartir-la en la llengua pròpia? S’ha plantejat cap avantatge econòmic, lectiu o complementari per als que, voluntàriament o per la força, ho hagin de fer? No, ni un! Mirin, per molta vocació que puguem tenir som treballadors i, com els metges o empresaris -als quals sí han escoltat- tenim tot el dret del món a defensar els nostres interessos i a participar en la presa de decisions sobre les qüestions que ens afecten directament. O no vivim en una democràcia? Una democràcia no és només anar a votar cada quatre anys (que ja ho és, d’important), és també influir, participar col·lectivament amb els nostres patrons en les decisions que poden canviar la nostra feina, i més si ho fan tan significativament. I en aquest cas la Conselleria no ha tingut gens en compte l’opinió de sindicats, associació de directors, associacions de pares i mares, etc. De ningú. En comptes de sumar ha decidit tirar pel camí del mig, peti qui peti. I el context aquí tampoc no és gens favorable: com a altres sectors ens ha baixat el sou (al voltant d’un 20% de mitjana) per fer més feina en pitjors condicions.
Els nostres responsables polítics ens criminalitzen públicament fent acusacions i generalitzacions injustes quan nosaltres hem de recordar als nostres alumnes que no tots els polítics són lladres, corruptes o mentiders. Ells ho fan practicant la tan actual “presumpció de culpabilitat” amb normatives filofranquistes de sancions antiadoctrinament, antisímbols, de l’anomenada convivència escolar. Que tampoc s’acaba d’entendre: si tant s’adoctrina als centres educatius es deu fer molt malament perquè fa trenta anys que les forces polítiques d’aquesta terra obtenen més o menys els mateixos resultats electorals. Però han decidit que la nostra feina i, inclús si la tenim, la nostra vocació, té sempre intencions malignes.
Per cert, notaran que les argumentacions en contra de tot l’exposat, o més ben dit les “coartades”, són tan simples com dir que “anar contra aquesta política és estar en contra de l’aprenentatge de les llengües”. Després de llegir aquest article, esper que quedi clar que amb aquest argument només volen confondre l’opinió pública.
L’altra coartada és aquella que diu que “qualque cosa s’ha de fer davant el fracàs escolar”. Amb això podríem escriure un nou article o un llibre! I també permet fer molta demagògia. Fa més de trenta anys que tenim fracàs escolar -entès com l’alt percentatge de joves que abandonen els estudis sense cap tipus de titulació. Ronda el 30%.
Abans era semblant, ja que els estudis només eren obligatoris fins als catorze anys, i molts joves abandonaven el sistema educatiu abans d’arribar a l’edat laboral. Amb la LOGSE es va ampliar l’edat d’escolarització als setze anys, i els percentatges de fracàs escolar han continuat igual. És un tema molt complex, en el qual els docents tenim la nostra part de culpa, sens dubte. Però també els polítics, que al llarg d’aquests anys ens han regat amb un festival de lleis educatives, incapaços de consensuar-les i de tenir el que es diu “sentit d’Estat”. Han prevalgut sempre els aspectes ideològics i partidistes, sovint el dogmatisme, més que el pragmatisme i la voluntat d’entesa. Més o menys com ara. I servirà el TIL per reduir el fracàs escolar? Com s’ha dit abans, fer-lo malament tindrà l’efecte contrari. Això sí, no ens estalviam de sentir bajanades com la dita en seu parlamentària que “la immersió lingüística és la culpable del fracàs escolar”.
I aquesta és, idò, l’actitud dels nostres responsables polítics, que adopten, a més, la tècnica de la veritat oficial que contrasta amb la realitat: “la majoria de centres accepten la normativa, una majoria silenciosa del professorat hi està d’acord, tot està tranquil i es desenvolupa normalment als centres, el curs començarà sense cap novetat i amb normalitat, el delegat d’educació de Menorca no dimiteix sinó que es jubila, etc.”.
Després de tot això no és estrany que, en paraules d’un company, la bel·ligerància en contra de les formes de la Conselleria adopti la molt il·lustrativa imatge del “ganivet entre les dents”. La gent ha dit prou. I com que no es veuen més instruments útils que la mesura de força més contundent, la vaga indefinida, aquesta és la que ara amenaça el començament de curs.
Com altres vegades, el món educatiu espera que les famílies entenguin que no són mesures en contra d’elles, sinó per a elles: per a l’educació dels seus fills, per a la tan gastada qualitat educativa i, per molt grandiloqüent que soni, per al futur dels nostres fills i filles. Tant de bo recuperem el seny i donem exemple als nostres fills, siguem capaços d’asseure’ns i resoldre per la via de l’acord totes aquestes qüestions. Ens hi jugam molt. Però el major grau de responsabilitat és dels que gestionen o, com diuen els més petits, els que comanden. Tant de bo estiguin a l’alçada!
