L’escandalós i abusiu impost sobre la vivenda, l’anomenat IBI, ha mobilitzat diferents col.lectius, amb consciència social, en defensa d’una abaixada efectiva d’aquest impost tan injust. I dic injust, perquè s’entén que quan ets propietari d’un immoble ja has pagat un miler d’impostos per poder arribar ha aconseguir aquest bé: per exemple, has pagat l’IRPF damunt la feina de tota una vida laboral per poder adquirir aquesta vivenda, o has pagat els successius impostos de transmissió patrimonial (herències), plusvàlues, etc., etc., etc…
Per tant quan una vivenda és teva gràcies a la teva suor o a la dels teus avantpassats, gràcies a anys i anys de feina, sense que ningú no t’hagi regalat res, és una vergonya que després vengui l’Estat (és indistint que sigui el poder central, autonòmic o local) a exigir-te que encara hagis de pagar, abusivament, damunt una cosa que ja l’has pagada mil vegades, fet que constitueix un autèntic atracament.
Un altre aspecte molt important, i que poques vegades es contempla, és la funció o circumstància relativa a un determinat be immoble a l’hora de aplicar-hi aquest impost (IBI), és dir, aquest impost no contempla per res la funció d’un determinat immoble, sinó que de manera irracional, carrega aquest impost damunt un immoble sense importar-li la seva funció, una actitud molt típica del liberalisme, que es desentén de qualsevol finalitat de justícia social, i sols té interès en “fer calaix”, sense distingir ni importar-li el més mínim si es carrega la creu impositiva damunt les espatlles d’un pobre jubilat o d’un potentat multimilionari.
Per això, perquè aquest impost fos mínimament ètic i just, hauria de contemplar la “funció social de la vivenda” i tenir en compte que abans que un “bé”, la vivenda és una “necessitat”. És a dir, és primordial distingir entre una vivenda que és una necesitat vital, d’aquella vivenda que és un “bé” especulatiu. En una paraula, no hauria de pagar el mateix la vivenda que constitueix la llar familiar (necessitat bàsica) que, per altra banda, sols et genera despeses, d’aquella vivenda, per exemple, tipificada com “vivenda vacacional de lloguer”, que aquesta sí que es pot considerar un “bé” perquè pot reportar un ingressos de 100 euros diaris o més, per no parlar de les vivendes permanentment tancades (moltes en mans dels bancs), amb caràcter especulatiu…
El tracte hauria de ser totalment diferent per a cadascun dels casos: la llar familiar hauria d’estar exemplta de pagar IBI, o el seu import hauria de ser purament testimonial, mentre que les vivendes destinades a fer-hi negoci i amb caràcter especulatiu, haurien d’estar fiscalment més gravades per compensar el fet de que la llar familiar no pagàs quasi res.
És clar que per fer aquestes reformes fiscals, damunt el tema de la vivenda, implica tenir un sentit de justícia social, i que els polítics es moguin per cercar la justícia social, però per desgràcia els polítics avui es mouen per altres coses.
