Els whats app no arriben, el teu telèfon fa temps que no dóna senyal i ara i des de fa un any em trobo aquí asseguda escrivint cartes a un difunt. Quantes vegades he pensat “això li puc demanar a…” i per un instant se’m trava el pensament, se’m paralitza la respiració, se m’il.lumina la memòria: “Ah no, que ja no hi és”.
Ja fa un any que has partit i no m’acostumo.
T’has perdut moltes coses: la mort de Suárez i de García-Márquez, la marxa de Puyol del Barça i un final de lliga un poc diferent, una néta i mitja i les noces d’una de les teves filles. T’has perdut moltes coses i nosaltres n’hem perdut una, tan gran, tan important. Però la vida ha seguit el seu trancórrer normal. A la teva feina ja hi ha un substitut, assegut a la teva taula, intentant fer la teva feina. Sé que algun company teu encara pensa alguna vegada en tu, però tot continua. Tot és normal excepte per a la mamà, les nines i jo. El teu adéu ens va deixar un buit que no sabem com omplir. Mai vaig entendre quan la gent parlava de com n’és de difícil la mort d’un pare fins que ho vaig viure. Per a mi eres qui sempre havia d’estar aquí, qui sempre m’escoltaria. No podia concebre la vida sense tu.
Em fas falta, em fan falta els teus consells, les teves paraules, la teva presència. Mai no havia passat tant de temps sense veure’t, sense parlar amb tu i saber que ja no ho podré fer em xapa el cor en dos. Voldria tornar enrera i demanar-te moltíssimes coses, dir-te moltíssimes coses. Queda sempre tant per fer, tant per dir, tant per viure… Em diuen que amb el pas del temps em trobaré millor i que els records es convertiran en sensacions però tu, papà, sempre has estat records i sensacions, tot i quan et tenia al meu costat. Recordo rialles i també llàgrimes, converses, arròs amb tonyina, nadals a ca sa tia, tot el que m’ensenyares. Gràcies a tu i la mamà vaig aprendre el gust per la lectura, vaig estudiar i he après, més o manco, a esforçar-me per aconseguir tot el que vull. Si me deixassin passar un minut més amb tu no m’importaria tornar a passar tot el que he patit, aprofitaria aquest minut al màxim.
Podria estar escrivint hores i hores, fins i tot dies i tot i així em quedarien moltes coses per dir-te. Tan de bo, siguis on siguis ja no hagis de patir més, tan de bo estiguis en companyia de tots aquells que tenim allà dalt (que no són pocs), tan de bo un dia poguessis tornar, tan de bo mai haguessis hagut de marxar.
Papà, ara ja m’he d’acomiadar de tu. Només vull que, si algun dia pots em responguis aquestes preguntes: Estàs bé? Ens tornarem a veure? M’estimes?
T’estim molt papà. Només una besada.
P.D.: Pots estar tranquil. Em cuido, escolto i faig tot el que em diuen.
