Quan hi ha molts d’escrits qualcú pot perdre el fil del tema que es discuteix. Per això, per recapitular i treure conclusions, i com a fi del “debat” per la meva part, vull dir:
En un escrit vaig contar el fet que en una guia de carrers havien canviat el nom del carrer “pas d’en Quint” per “pas cinquè” i demanava preservar la nostra varietat lingüística i no caure en esnobismes de cap signe. En cap moment qüestionava la unitat de la llengua, però sí demanava que no es menyspreàs el mallorquí, sinó que es preservàs la nostra modalitat que crec amenaçada.
Davant això, i sense que jo tengui el plaer de conèixer-lo, el senyor Jaume Oliver em va dirigir un escrit (té tot el dret a fer-ho), però no em pareix correcte que per exposar els seus coneixements ho hagi de fer manifestant menyspreu, supèrbia i ironia despectiva cap a ningú.
Crec que es ridícul, que dues persones que no es coneixen personalment, hagin de parlar-se mitjançant les planes d’un setmanari (vull recordar que va ser el Sr. Oliver qui es va dirigir a mi), quan crec que seria prou profitós, per ambdues parts, fer un sincer diàleg personal; en primer lloc, perquè crec que les discrepàncies no són irreconciliables, i en segon lloc, perquè quan algú escriu, mai pot transmetre “fil per randa” el que vol manifestar, i el qui llegeix també interpreta el missatge escrit a la seva manera, és a dir, en el llenguatge escrit l’enteniment emissor-receptor, es fa prou difícil, sobretot si hi ha prejudicis per enmig, com cal deduir que el Sr. Oliver té envers la meva persona.
No vull fer un extens escrit per capítols, per rebatre o puntualitzar algunes de les coses que vostè ha exposat en els seus escrits, d’encertada teoria lingüística, però vull fer quatre pinzellades…
A) No faci un símil o comparació, entre la peculiaritat de la parla andalusa envers el castellà i la parla mallorquina envers el català. Els fets lingüístics no són equiparables. Els andalusos sols es diferencien pràcticament dels castellans, en l’aspecte de la fonació. Els andalusos tenen la característica fonètica del “zezeo”(substitueixen la s per la z), però tenen el mateix lèxic i gramàtica que els castellans. En canvi entre el Mallorquí i el català de Catalunya hi ha un cabal lèxic diferenciat i propi, i alguns detalls gramaticals (per exemple el que li vaig exposar dels gerundis) que estarien per consensuar. Per tot lo dit, es lògic que hi hagi un diccionari català-valencià- balear, i en canvi seria ridícul que existís un diccionari sevillano-castellano…Per cert, quan diu que els andalusos diuen “cantao” en lloc de “cantado”, i que això seria anar en detriment de l’ortodoxia lingüística castellana, miri per on, que dins el nostre àmbit idiomàtic, els qui incorren dins aquest fet de menjar-se consonants són els barcelonins (i Maria Antònia Munar), que es mengen les consonants finals i diuen “ajuntamen”, “mantenimem”, etc., en lloc d’ajuntament, manteniment etc. i surten pels informatius! Pareix que per als que parlen una determinada modalitat lingüística poden fer el que volen i on volen, i que adaptar-se rígidament al model “estàndard” sols és obligatori per als mallorquins
B) Potser que el diccionari general de la llengua contempli el cabal lèxic balear, però si ningú (sobretot professors, lingüistes i mitjans de comunicació) no els dóna un impuls i divulgació, allà es moriran. Si ningú no utilitza una eina, arriba que es rovella i es tira al fems…
Record que fa anys, una coneguda caixa d’estalvis va obsequiar un comte per infants que es deia “L’avi Quim”. Jo em deman perquè no el van titular “El predí Xim”?. Tal vegada “avi” i “Quim” són “estàndards” i “predí” i “Xim” no? Aquí es demostra que el nostre lèxic poc importa pels qui estan asseguts als despatxos directius de Barcelona.
C) Pareix que li va molestar, especialment, que digués que el mallorquí es va desenvolupar en “paral.lel” amb el català de Catalunya, potser que la paraula “paral.lel” no fou la més adient, per explicar el que volia manifestar. Amb això volia dir que si el primer escrit en català (les homilies d’Organyà) és del segle XII, i el Rei Jaume I conquesta Mallorca l’any 1229, és evident que aquí va arribar un català incipient, que lògicament es mesclaria, lingüísticament parlant, amb els autòctons i àrabs, si damunt li afegim 800 anys d’evolució i el fet aïllant de la insularitat, és clar que, partint d’una mateixa llengua (tronc), podem dir que sorgeix una branca (mallorquí) que es desenvolupa des de 1229 fins el dia d’avui, el que constitueix una varietat lingüística amb tant de dret i dignitat com les altres, i que cal preservar
D) Vostè reconeix l’arbitrarietat a l’hora de dictar les normes lingüístiques; això es fonamental; ja que segons els colors dels “arbitres” podem dictar cap un sentit o altre. Per exemple, vostè diu que es va decidir que els gerundis acabats en “guent” eren incorrectes, però…qui ho va decidir? Quan? Per què?. Vostè mateix implícitament ve a reconèixer que depenent de la política del moment, aquesta influeix en la temàtica lingüística(vostè fa referències al franquisme i postfranquisme). És evident que aquesta influència pot ser en un sentit en un moment determinat, però també, per la mateixa regla, ho pot ser en un altre totalment invers en unes altres circumstàncies (segons l’arbitrarietat del moment)…i avui ja sabem quines tesis político-econòmiques comanden.
E) Vostè me censura que sols se m’acut discutir els criteris gramaticals de la
llengua pròpia i no de l’anglès, per exemple. Això és lògic, per a mi el mallorquí té un valor sentimental, l’estim i el vull preservar, en canvi el suec o l’anglès no són el meu idioma, per tant, per a jo no tenen un valor sentimental i és un tema que incumbeix als suecs i anglesos, respectivament.
F) Vostè diu que de “suplantació catalanista res de res”, jo li dic que determinats elements radicals, no tan sols intenten suplantar la nostra varietat lingüística, sinó que també podem veure que ens canvien la nostra bandera per l’estelada, el ball de bot pels castellers… i fins hi tot han canviat l’escut original de l’OCB; pareix que el fet “mallorquí” fa nosa. I en quant a actituds “talibans”, com definiria vostè que, en un concurs oposició, per una plaça de cirurgià, es valori més el saber català que l’experiència professional o posseir una segona llicenciatura sanitària? Com defineix que per exercir de metge sigui obligatori tenir certificació de català? Li record que el Col.legi Oficial de Metges de les Illers Balears (COMIB) i els principals sindicats de metges i infermeres, han protestat davant aquestes imposicions (no pensi que això és cap tema personal, jo fa molts d’anys que tenc el nivell C de català, per la Junta Avaluadora)
G) Per acabar, li diré, sincerament, que estic convençut que vostè i jo estimam Mallorca, però llastimosament pens que som com dues formiguetes que discuteixen particularitats, mentre a dues passes tenen l’ós formiguer… Amb això vull dir que, com vostè deia, “gràcies al final de la dictadura i la vinguda de la democràcia” (jo diria la vinguda de l’ultraliberalisme partitocràtic, que poc té de democràcia), ens han conduït a una despietada globalització ultraliberal, accentuant la injustícia social i generant l’entrada, sense cap control, de milions i milions de persones estrangeres (moltes alienes no sols a la nostra llengua, sinó també a la nostra cultura, religió, idiosincràsia…) Potser que al que nosaltres defensam, amb distints matisos, li quedin dues afaitades?
Una abraçada, amic Jaume.
