Després d’uns quants dies en què no tenia coratge de posar-me davant el teclat, finalment avui m’hi he decidit, crec que et mereixes i bé aquest escrit (et parl de tu perquè així m’ho demanares ja fa temps).
A casa quan xerràvem del conco Lluc, per a mi, i sobretot quan era més jove, era parlar d’un referent, eres el que els meus fills dirien un conco “guai”: tu eres qui havia fet la primera Cursa Ciutat de Sóller, qui havia pujat vàries vegades a l’Ofre corrent, qui m’ensenyaves les coves i qui em parlava de “tu a tu” des de ben petit. Record que quan tenia qualque treball i necessitava bibliografia, ma mare em deia: “Demana-ho al conco Lluc”. Alguns cops vaig venir a ca teva, al carrer Nou, i em treies llibres i més llibres, donant-me explicacions del tema en qüestió fins que sortia amb un caramull de fulles escrites.
De tu vaig aprendre el plaer de la lectura, i a ca sa padrina a l’estiu em vaig empassar no sé quants llibres que havies deixat, des de la Història d’Espanya, completament manipulada, fins alguns còmics en teoria per a adults que no eren més que la vida d’Americo Vespucio entre d’altres. La febre pel Barranc també ve de part teva, i encara és ben fresc quan ara fa dos anys justs giràrem la teulada del teu porxo; llavors volgueres que baixàssim per ca nostra per mostrar-me totes les partions. Qui havia de dir que allò seria el darrer dia que pujaries allà dalt? Em donares tot el teu suport quan el meu porxo va caure i em deixares fer d’okupa del teu.
Però del que més gaudia amb tu era de conversar, podíem parlar de qualsevol tema, fins i tot un dia parlant de futbol amb els amics ens donares tota un lliçó del per què en Cruyff era tan maniàtic amb la gespa. L’estiu passat passàrem bons horabaixes a s’hort den Marcús on sempre apreníem qualque cosa.
Darrerament ens parlàrem molt per telèfon i guard encara els teus darrers whats-upp, perquè les paraules que tu empraves eren d’un malalt, però malalt de cultura. El darrer pic que et vaig venir a veure xerràrem de vi i de cervesa, i encara record del darrer que em demanares abans de sortir: “Si t’arriba un poc de salut per Deixalles pensa amb noltros…” Mai va arribar… Gràcies per tot.
