El pas dels anys sovint ens juga la mala passada d’esborrar records, fets i coses. Aquest, però, i malgrat la teva fuita, no en serà el cas, ans tot al contrari, tot el que vàrem viure junts s’enfortirà encara molt més perquè ho recordaré cada dia.

La meva amistat amb en Manuel i tota la seva família roman desperta dins la meva memòria des de fa molts d’anys. Ens coneixíem de sempre, però la nostra relació es va fer forta quan passava l’any 1977 quan, per raons que no vénen al cas, ens començàrem a freqüentar quasi a diari. La nostra relació es va fer extensiva a tota la seva família, tant pròpia com política.

Temps, dies i hores passàrem plegats, tant amb ell com amb la seva esposa, el seu germà, fills cunyats, cunyades, oncles… La nostra estima fou tan forta que avui per avui puc dir, a mode d’exemple,  que mai he passat unes festes de Nadal lluny de ca nostra i dels meus familiars. Sols en algunes ocasions vaig deixar de banda la fidelitat als meus i les vaig passar amb ells, la meva segona casa. Una família, tots i cada un d’ells, entranyables que me reberen com si en fos jo un membre més i encara ara és així.

Tenc records inesborrables de les nostres troballes els mesos d’estiu asseguts a Plaça, davant l’església, menjant pipes i deixant volar les hores abans d’anar a posar els peus davall taula per  sopar. De tant en tant entràvem al cafè España a prendre una tapeta, o dues si feia falta.

Fins que en Manuel no arribava a amb la seva Vespa, tot anava normal, quan venia el “patriarca”, l’ambient agafava el color alegre i tot a punt per fer una rialla.

Recordo els diumenges de paella a un olivar que tenien al camí vell de Fornalutx i les eixides que fèiem a un terreny que havien comprat els seus cunyats a Santanyí… Recordo també fins i tot la música que en Manuel posava als seu Seat 127 amb un aparell dels antics de vuit pistes, i sona que te sona na Rafaela Carrá,  quan entonava amb  veu ferma aquell “qué dolor, qué dolor… dentro de un armario” i després quan ens cansàvem d’escoltar la feu femenina, posava al mític “Demis Roussos” que feia esglais als seus “souvenirs…”

Als més joves això no els aportarà cap record, però aquells que ja tenim una certa edat, segur que aquesta música ens  trasllada a temps pretèrits que ja mai més tornaran.

En Manuel era una de les persones més bones que mai he conegut. La seva capacitat d’entrega als demés i de sumar amistats en comptes de restar-ne, era increïble. Era, dins tots els àmbits on es movia, el patró de la nau que amb seny i intel·ligència feia rodar, amb mal temps o bonança, tot allò que l’envoltava. Una capacitat de rebre i no esperar res a canvi que era envejable. Ho donava tot a canvi de res. Per tot això que he dit i per moltes coses més era pel que es feia estimar i ho demostra la gran quantitat d’amics que tenia.

L’olivar de Sa Capelleta era el seu delit i fins al darrer alè el va fer allà, al lloc on ell, la seva esposa i els seus fills hi havien posat tanta il·lusió. Quedarà la teva empremta a molts de fronts, però allà on més es notarà serà al cor dels teus familiars i amics. Sols ens conhorta que has partit sense fer renou, com sempre feies, però la buidor que has deixat la tindrem la mala d’omplir.

Adéu amic. Adéu Manuel, amic de tots. Un gran home i una millor persona. Descansa en pau i vetlla per tots nosaltres els que hem quedat fins que ens arribi l’hora. Una abraçada.