Sí, aquest vocable m’ha sortit tot d’una al cap per caracteritzar aquesta famosa missa del 2 de juny a l’església del Port.
Per què rància, em demanareu?
Perquè crec que el fet que el capellà Jaume Mercant, des del principi de la missa -que suposadament havia de ser un moment alegre on famílies i amics de nins i nines que venien a l’església per rebre la Primera Comunió o el Bateig estàvem reunits per acompanyar-los en un dia tan assenyalat- comença a criticar els pares per no ensenyar als fills el Parenostre, les dones per dur vestits massa curts o massa escotats, va crear un ambient molt desagradable.
Aquests primers atacs assaonats amb trossos de missa en llatí, d’altres en castellà o català i uns cants religiosos amb un èxtasi i un manierisme més dignes d’un showman predicador religiós com aquests que surten a les televisions d’Estats Units que d’un capellà encarregat de donar la Primera Comunió i de batejar a uns nins, varen crear malestar, després del primer moment de sorpresa, i va fer que moltes persones que es sentien ofeses per les critiques del capellà, poc a poc, se’n varen anar a fora.
També va expulsar, cridant i amb el gest corresponent del braç “Fuera, fuera” a un home. Clar, hi havia a dins del temple un rum-rum de tota la gent que no es podia creure això que estava vivint; tothom tenia una impressió de les més surrealistes d’aquesta cerimònia…
Per respecte als amics que ens varen convidar a compartir aquest dia “tan especial” amb ells, vàrem aguantar. Però en el moment que Jaume Mercant va cridar “¡Aquí mando yo!”, vaig decidir abandonar l’església i esperar a fora, amb moltes altres persones que havien sortit per la mateixa raó.
Però quan tots, a fora, vàrem veure que el capellà havia aturat la missa i s’apropava a nosaltres amb la mirada furibunda d’un Torquemada, no el podíem creure, i cosa encara més increïble, que alguns feligresos li varen aplaudir. Què volia fer? Venia per excomunicar-nos?
No, es va contentar amb tractar-nos de “maleducados” i “sinvergüenzas”. Ens vàrem revelar d’aquestes paraules, fet que em sembla molt normal. Jo li vaig dir que la cosa que em semblava vergonyosa era la seva actitud criticant a la gent d’aquesta manera que no era l’adequada. Altres persones li varen recriminar per la mateixa cosa. Tot d’una Jaume Mercant, que brillava de suor, ens va demanar “perdó i cinc minuts de tranquil.litat per poder acabar la missa”.
Cinc minuts, suposo que eren cinc minuts mallorquins, ja que la missa encara va durar una bona estona i en total dues hores i quart, amb nins petits que havien d’esperar tot aquest temps per ser batejats…
Poc temps després de tornar el capellà al seu ofici, va sortir una onada de “refugiats”, entre els quals la meva parella i el seu fill, quan va començar a sonar a dins de l’església l’himne nacional d’Espanya. Encara no hem entès, encara que es tracti de la missa del Corpus, a què venia això.
El darrer acte, aquest pic amb una dimensió que qualificaria de “felliniana” va ser quan el capellà va sortir amb la Custòdia -fet molt normal donat que es tractava de la missa del Corpus- però la blandia com si fos una protecció contra els demonis!!!
Una feligresa, al diari del 14 de juny, diu que ens hem ficat amb el capellà, però la veritat es que és el capellà que es va ficar amb nosaltres. Ja no estam com fa cinquanta anys quan l’església es permetia ficar el nas a dins dels assumptes propis de cadascú. Però sembla que Jaume Mercant no se n’ha adonat, encara que ell ni hagi viscut aquesta època. És veritat que s’ha de sentir molt arropat per feligresos que són capaços de criticar públicament el matrimoni homosexual o el fet de viure plegats sense estar casats. Només els voldria recordar que està plenament emparat per la democràcia.
Per acabar, només dir que mai havia pensat haver de sortir d’una església amb aquest mal sabor de boca i aquesta impressió que “si no fem res, hi ha encara molta gent que no vol acatar els canvis de la societat i que estem vivint al segle XXI”, raó per la qual he decidit dedicar un poc del meu temps lliure per fer aquest escrit.
