Valentes Dones, Batle de Sóller, autoritats que ens representau, veïnats i veïnades del Port de Sóller, amics i amigues de cada dia, amics i amigues que ens visitau… bon vespre a tothom.
 
Quan vaig dir que sí, després que la Comissió de Festes em convidàs a fer el Pregó de la festivitat de Sant Pere d’enguany, immediatament em va venir al cap la presència dels meus pares. Sobretot mon pare que és al cel ja fa més de deu anys i a qui li hauria fet molta il.lusió veure’m ara aquí… senzillament perquè les persones treballadores i senzilles del poble… elles, i just elles, són les qui m’han donat  la veu.

Mon pare va ser una persona que just va saber fer feina. I va fer molta feina amb l’única intenció de llegar-me la millor de les herències: Poder estudiar, atresorar cultura i així tenir claus per obrir-me les portes del futur…
I per altra banda, com no, no puc ni vull oblidar-me de mu mare, aquí present, la qual és posseïdora d’una bondat infinita. Una bondat, la llavor de la qual ha fet brostar en mi la capacitat d’estimar. Estimar   les persones, estimar la meva terra, les meves senyes d’identitat i per damunt de tot, amb la seva estimació i el seu incondicional suport, m’ha permès poder tenir un dels majors privilegis del qual pot gaudir una persona: Poder somiar i festejar l’art de la poesia.

Va per ells aquest immens honor que per a mi suposa esser avui capvespre el pregoner de les festes de Sant Pere.

Per altra banda voldria esmentar que segurament hi ha veïns que se’l mereixen tant o més que jo aquest honor de fer de pregoner. No en tinc pas cap dubte. En tot cas, malgrat sigui solleric de naixement , avui,  ja som “catalinero” d’adopció, des que vaig fer niu al Port de Sóller l’any 94 del segle passat. Des de llavors, sempre m’he estat i sentit del barri de Sta Catalina. I avui, per res del món, deixaria anar el preciós paisatge que batega a les finestres de ca nostra en les aubes de cada dia… O també, ara, ja no podria prescindir, cada matinada, des  café de la Payesa on na Marga, en Toni Valcaneres, en Miquel i en Joan “Camposol”, en Santi “Capapuig”, en Jaume Florit, n’Antònia Mesquida, na Tere Carbó i n’Asunció, entre d’altres… tots ells i elles amb un senzill “Bon dia” són les primeres persones que em fan saber que tinc un nom i una presència en aquest món…

Dit això, m’agradaria anar al dret, aprofitant l’avinentesa del pregó per fer una crida a tothom i  encoratjar-vos, en primer lloc, a participar activament de les festes populars de la nostra barriada, però també vull aprofitar la mena de pregària d’aquest pregó, per deixar-vos-hi caure unes quantes humils reflexions sobre els canvis que tots plegats hauríem de fer  per tutejar i tutelar millor aquesta omnipresent crisi de la qual els “experts” ens diuen, a tort i a dret, que ja mai més RES, de tot allò que hem conegut fins ara,  tornarà a ser igual.

Això anirà així perquè, de tot plegat, NO sabria de què parlar si no és de valors, virtuts i actituds.

Anys passats, els nostres coneguts conciutadans, en Toni Valcaneres i en Dumingo Bernat, ja ho feren molt bé. En el cas den Dumingo parlant de les persones que han donat i donen veu a la nostra barriada i quant a en Toni la meva més sincera felicitació, vers aquell emocionant i encertat pregó que ens va dibuixar la historia i els canvis que ha patit la nostra meravellosa barriada marinera.
 
No. Jo no puc parlar amb tanta coneixença i experiència com feren ells. A mi, encara ara, me costa molt controlar on comença i acaba la saga familiar dels “Blaus”, els “Moranta”, ses “Catalineres”, es “Moragues” o es “Feos”… no és perquè no vulgui. Això és així perquè pateixo d’una absoluta manca de memòria quant a les fesomies -no reconec una cara si no l’he vista mitja dotzena de vegades seguides- i, alhora, sofreixo d’una absoluta distracció quant vaig pel carrer. No ho puc evitar. Sempre vaig embadalit amb les meves cabòries… i déu n’hi do! que no són poques. Tot plegat, en la meva vida personal, això mateix m’ha suposat més d’un disgut  per donar a entendre allò que no sóc: un estirat o un antipàtic.

Però si és de valors, virtuts i actituds, d’allò que hem de parlar crec que es fa imperiosament necessari fer-ho des de l’optimisme i l’esperança per NO esmorteir o pansir la bondat, la innocència i la bonhomía de moltes persones, que malgrat la CRISI, sempre saben donar el millor d’elles mateixes. Són persones que no deixen mai de somriure davant les adversitats i sempre tenen les mans obertes, els ulls lluents i la boca plena de belles paraules disposades a compartir l’única i l’autèntica riquesa que tots hauríem de tenir: el rebost de la bondat. Elles i sols elles, són les baules irrompibles d’una cadena que més que fermar-nos als bons valors o les bones actituds ens lliga vers les bones virtuts.

Em podeu creure… NO hi ha cap crisi ni cap mena de virulència económica que pugui fer malbé a una virtut. Això, és molt senzill d’entendre: les virtuts mai  no posen les seves arrels en els diners. Amb les virtuts és impossible fer negocis perquè fer NEGOCI és la negació de l’oci… però si per contra, amb les virtuts, és possible abonar l’OCI  amb aromes i ressons d’humanitat.

Si. Hem de voler combatre la crisi des de l’optimisme i l’esperança amb la pura finalitat d’acreditar i abonar les virtuts. Les virtuts com a pràctica habitual del bé sense pensar en valors de rendibilitat o productivitat. Si, avui, més que mai, hem de fer nostres la virtut de la prudència, la justícia, la fortalesa, la temprança, la fe, l’esperança i la caritat… com a cordes d’un instrument per harmonitzar melodies d’humanitat.

Les virtuts esmentades, totes elles, són i estan reflectides en l’humanisme cristià. Un humanisme del qual, n’estic segur perquè ho he viscut i ho estic patint, els programes electorals o els idearis econòmic de tots els banquers n’haurien d’agafar exemple i inspiració per fer-nos la vida més agradable.

Si. Amb optimisme i alegria hauríem de fer una pensada i agafar l’humanisme cristià com a únic referent per encarar la crisi. Si tots ho entenguéssim de debó i veiéssim que n’és de positiu fer les coses amb amor cap a l’altri… de la crisi, avui, ja no en parlaríem.
Perquè l’humanisme cristià just en té un de dogma:  Proclamar un Déu de l’amor i NO pas un Déu de la por. Un Déu de l’amor per defugir, sobretot, de les causes que ens han portat a aquesta crisi, a saber: la cobdícia, la prevaricació, el pur benefici o el no tenir ànima davant les desgràcies dels altres.
No. L’humanisme cristià vol renunciar a tot això i, a canvi, ens convida a fer noves passes per humanitzar veritablement la convivència.

No. No arrufeu el nas ni poseu celles… tots aquells que quan vos parlen de cristianisme i del Déu de l’amor tot d’una feis envit d’altres ídols i/o ideologies sociològiques com a solucions més terrenals als problemes que afecten a l’home. Si. Possiblement teniu raó. Però si ho miram bé, al cap i a la fi, NO deixen de ser una altra mena de religió… Així les coses ¿Hem de parlar de la religió al comunisme, del liberalisme econòmic capitalista, dels totalitarismes… de la religió cap els esports, la religió dels diners o l’addicta religió a tenir poder? Quina justícia o alliberament social ens ha aportat a la història de la HUMANITAT tots aquest sermons o ideologies sociològiques?

 Amb l’humanisme cristià NO se vos demana cap mena de FE sinó tot el contrari… se vos demana la urgència de FER… Perquè l’humanisme cristià no ens aboca o evoca cap el Vaticà o cap a la burocràcia eclesiàstica. Per a l’humanisme cristià que sols s’inspira i vol fer present les raons del cor, aquestes raons, sols són per a les persones de cada dia. Per a les persones que suen les gràcies i desgràcies de la vida i  a elles, i just a elles, els vol fer ofrena d’un AMOR des del cor. Tot plegat, d’empeus a la terra com estam, això sembla molt innocent… però també és cert que si en el món tots fóssim un poc més innocents la vida també seria molt més agradable.

Jo som cristià perquè el cristianime és humanitzador. La religió no és idò una nosa en el desenvolupament de la persona.  Déu i l’home no són rivals. Així les coses, per tal d’afirmar l’home no cal negar a Déu.

Per a l’humanisme cristià no n’hi ha prou de néixer. Ens hem de convertir en persones i no ser únicament individus. Si això es fes així, de ben segur que el cel ja estaria instal.lat a la terra… I aquest canvi sols serà possible si va de la persona cap a la societat i no pas de la societat cap a la persona. No és la política o l’economia allò que ens farà més humans… són les persones que poden i han de voler humanitzar a la política i a l’economia. Sense bones persones ¿quina societat podem dissenyar?

Si. Per sortir de la crisi, per deixar corre un poc la societat del benestar i pensar un poc més en una bona societat… em podeu creure, sols ho farem possible si hi posam humanitat, talent i bondat… i ¿com podem fer això?

Idò amb amor al proïsme i apropar-nos als altres per assumir, com a propis, els seus problemes i sofriments amb la intenció de voler ajudar-los.

Hem d’aprendre a donar-nos sense “calcular” quin benefici    en puc treure…. Això és, sense embulls,  donar veu i donar presència a la generositat que predica el cristianisme de més puresa.

Aquests són valors inspirats en l’Evangeli… Qui  es pot oposar a ells?  ¿Quin programa electoral o econòmic els duu reflectits en les seves campanyes? ¿Quan és que la història política i económica ens ha oferit això? De ben segur que seria històric que ara es pogués fer així!!

Ho dic així perquè, avui, ja s’ha escrit massa des de l’austeritat, la prudència, la serietat, el desencís, la indignació o “la por a…”
Ara ja toca fer-ho des d’un discurs més engrescador. Un discurs on en comptes d’haver-hi tanta reivindicació DEMAGÒGICA hi hagi més arenga d’alliberament autènticament DEMOCRÀTIC. Ho dic així perquè avui el sindicalisme, la política i el discurs econòmic són absolutament opressius amb el dret a viure tranquils…

Si. Ras i curt. Vull hissar la bandera blanca de l’humanisme cristià i aconseguir fer reflexionar el sermó sindicalista, les maneres de governar dels polítics i fer avergonyir a les análisis de l’econòmia que amb la seva omnisciència, omnipotència i omnipresència, dia rere dia, ens roben la il.lusió, l’alegria i el valor més sagrat de la democràcia: saber que som ciutadans i no analfabets incapacitats a mercè dels seus vaticinis o prediccions carregades de por, temor, denúncies i culpabilitats.
Som ciutadans que sens dubte davant la crisi tenim els nostres DEURES però també, i d’això tots ells se n’obliden, tenim el DRET sagrat a saber la veritat i NO pas les seves veritats.

Si. Cal canviar d’actitud i de valors amb la intenció de canviar l’esmentada societat del benestar fonamentada en l’hipòcrita i cínic liberalisme polític. Ara i avui ja no té sentit fonamentar la nostra vida just entorn dels diners i els béns materials. Això, ja ha quedat molt clar que no és el camí. Viure dels préstecs o viure just per consumir, això, fins ara ens ha fet viure la il.lusió que érem lliures i que disfrutàvem de la felicitat… però la dura realitat que ara vivim ens està indicant  que tot plegat era una pura fal.làcia.  Així les coses, NO és una crisi això que tenim. Això que ara patim no és més que la llum encegadora d’una MENTIDA que hem viscut aquests últims deu anys. La mentida de pensar que tot sempre aniria bé, la mentida que res dolent podia passar, la mentida que amb els diners es podia tenir tot. Per això mateix, l’exemple de Jesús, per aquells que ens sentim cristians, és molt adequat quan ell va denunciar, des de l’amor i ens diu: “l’escàndol de la riquesa i l’afany pels diners que sols aconsegueixen esclavitzar a l’home”

Cal canviar els rítmes de la vida i treure’ns de sobre la mentida d’aquells valors oferits pel capitalisme salvatge i la seva cara amable que trobam en els centres comercials on els somriures, la bellesa, l’opulència, la felicitat, la possessió del TOT sempre hi és present sense adonar-nos que sols és una presència postissa.

No. No són aquests somriures, aquestes belleses, aquestes opulències o felicitats virtuals allò que hem de menester. No. Allò que cal és retornar al reconeixement  que reivindicàvem unes línies més a dalt quan dèiem que havíem d’honorar aquest pregó tenint present a les persones que sempre tenen un “somriure davant les adversitats i sempre tenen les mans obertes, els ulls lluents i la boca plena de belles paraules disposades a compartir l’única i l’autèntica riquesa que tots hauríem de tenir: el rebost de la bondat”
Vet aquí la gran diferència entre comprar uns valors en un centre comercial o anar a cercar els valors a ca l’humanisme cristià.

Allà, a ca l’humanisme cristià, no trobareu valors tous. Aquí, a diferència dels centres comercials, NO ens podrem estalviar de pensar o ser crítics amb la situació actual. A l’humanisme cristià no hi ha creixement artificiós i bonança assegurada… A l’humanisme cristià, que cal proclamar-lo amb ovacions de joia, il.lusió, esperança i urbanitat de benvinguda, sols hi trobarau prevenció a ser vençuts per les temptacions. Promoció de l’amor per resoldre diferències entre postures contràries i participació en pro de la comunitat des de la solidaritat.

Si. Allò que jo vos estic oferint es troba en tots aquells homes i dones que mamen i mengen de la carta universal dels Drets Humans, de la carta de la Terra, de la Declaració del Mil.lenni o les paraboles de Jesús… Aquí i just aquí hi trobareu les receptes i els estris amb els quals encarar un nou món on la paraula crisi mai no hi serà present en el seu vocabulari…

Si. Del que es tracta és de mirar el món amb una mirada nova. I això NO és una frase feta, això, és un diagnòstic d’urgent aplicació.
És veritat que avui n’hi ha molts de motius per sentir-se desencisat i indignat. Però encara que aquest estat d’ànim sigui legítim no n’és el suficientment per justificar que buidem el cor i la raó d’i il.lusió per encarar la negror que ara tot ho embolica i ens fa callar.

Jo crec que ara i avui les crides a l’optimisme s’han d’esperonar per abandonar el discurs pansit i l’accent pessimista que ens ha deixat la crisi… endemés aquesta actitud NO ens portarà enlloc.

I a tot això jo hi afegiria que “… les virtuts i els valors no es transmeten parlant-ne, sinó que es transmeten vivint-los” com diu el filòsof i teòleg Francesc Torralba

Les festes que avui  ens uneix a tots a quí són un bon cadafal, un bon escenari per practicar aquest humanisme del qual hem oferit el seu esperit… un esperit que empeny molt més cap a la unió que no pas cap a la reunió de la ciutadania.
Teixir amistat, oferir conversa i escoltar des del cor, pot ser un bon punt de partida.

Anau plegats a la festa i participau-hi amb un bon somriure davant les adversitats i tingueu les mans obertes, els ulls lluents i la boca plena de belles paraules disposades a compartir l’única i l’autèntica riquesa que tots, ara, ja tením un poc més clar: el rebost de la bondat.

Amics i amigues, ara si que ja he acabat. I per honorar les quatre parets que ens han acollit durant tota aquesta vetllada, just me queda per dir-vos que tot això que he dit NO és paraula de Déu però pos a Déu per testimoni que és paraula d’home que es vol apropar al seu missatge de pur i absolut AMOR.

Bones festes a tothom.