De tots és sabut que l’església cristiana reconvertí la festa pagana del 25 de desembre, a saber, el dia del naixement del Sol invicte, la victòria de la llum sobre la nit més llarga de l’any o l’expressió “la llum del món”, amb la litúrgia de Nadal.
Certament, si més no per acarar creients i no creients, aquest origen del Nadal és un bell paral.lelisme poètic entre el naixement de Jesucrist i el triomf de la llum sobre la fosca. Així les coses, els pagans -amb ètica- i els creients, partim o compartim el sentit d’una “festa” on els valors, d’uns i altres, recalen, exalten o emfasitzen allò que seria bo per a tothom -la llum- vers l’altre estat antagònic, com és ara la fosca, que mai no seria motiu de la nostra ovació o beneplàcit.
Així, fitant o assenyalant quin és l’origen de l’esmentada festa, el sentit de la qual seria concordant entre les persones de valors -creient o no- avui, no és difífil coincidir, entre els uns i els altres, que el Nadal s’ha allunyat del seu esperit o ànima primigènia… i és en aquest ordre de coses, quan hom se n’adona que no és gens desbarrat afirmar que el Nadal és sinònim d’agressió publicitària i consumista… un encanteri que rep la nostra ciutadania del qual és díficil defugir si hom no s’ho repensa i hi posa una mica de seny. Sí. El Nadal, avui, és una mena de subtil violència que de la mà dels llums nadalencs, la postissa decoració anglosaxona i els missatges de pau, germanor, família, unió/reunió i amor, tots ells, amb la disfressa, disseny i un preu de centre comercial… tot plegat, si oblidam d’on ve la festa del triomf de la llum, és molt senzill corferir els sentiments que l’haurien d’acaronar.
Avui, tot i la crisi de valors que patim, la ciutadania hi hauria de posar reflexió a la festa de “la llum del món” i s’hauria d’allunyar de les campanyes consumistes dels mitjans de comunicació i de la societat en general… Ho dic així, perquè els de consciència afinada estam ben perduts si ens deixam marcar pel mercat.
Per a nosaltres, els creients, Nadal és memòria. Memòria de Déu fet home. Un Déu que vol donar a la humanitat la veritat en clau d’amor, justícia, germanor i solidaritat. Paraules, el sentit de les quals, han perdut el seu significat per adoptar-ne d’altres de més trivial i mundana satisfacció. Així les coses, tant els creients com els pagans que gaudeixen d’ètica, podríem concloure que el Nadal ja no és una festa d’humilitat, senzillesa, elevació i coronació dels sentiment més humanitaris… Avui, s’ha reconvertit en l’expressió més forçada i falsa d’una obligada alegria “humanòide” radicalment fonamentada en el consumisme més sumís i mecànic.
No obstant això, com a creient que sóc, encara ara, m’hi adscric a la idea que els homes no han deixat de tenir fe… Una vegada vaig llegir: “(…) En una època qualificada de descreguda es multipliquen les sectes, prosperen els programes de follets i fantasmes, proliferen els mags de tota mena i els seus adeptes es manifesten per milions. Davant d’aquest panorama ens hauríem de preguntar on són els descreguts, els ateus, en quins racons estan ocults els agnòstics…”
Cal pensar-s’ho tot això. En conseqüència, hom que és creient, que creu amb el missatge de Jesús i els seus exemples d’amor, justícia i humanitat… No és de rebut que reivindiqui el Nadal com advent de la nova bona que encara té sentit posar-la en escena? Poden els pagans anar en contra d’aquesta idea, si més no, com a símbol?
Cal repensar-se el Nadal. Cal vestir-lo amb la idea i la revelació que l’amor de Déu va voler llegar als homes. Cal canviar la festa consumista i mundana per la veritable festa que el “crit” de Crist va suposar per a la humanitat. Si això es pogués entendre… del món i la vida en parlaríem amb uns altres termes. Intentar-ho, malgrat fracassassim en la intenció, NO seria, com molt bé diu el poeta Blai Bonet, un fracàs de l’home sinó sols un fracàs de l’èxit… l’home ho hauria intentar i això, en si mateix, ja és tot un èxit.
