He llegit aquests dies el comunicat de l’Associació de Professors d’Anglès de Balears (APABAL) en el qual s’ofereixen per formar part d’una comissió d’experts per assessorar sobre l’ensenyament d’anglès en àrees no-lingüístiques (cercau a assembleadocentsib. blogspot.com)
L’error garrafal (un dels molts) que ha comès el Govern ha estat no demanar assessorament als professionals de l’ensenyament per redactar un projecte amb  base psicopedagògica  i didàctica, que garantesqui l’assoliment del seu objectiu, la millora de l’aprenentatge de la llengua anglesa. Però això en realitat no els interessa i ja sabem que el seu veritable objectiu és acabar amb la normalització del català, així que  en el decret  TIL no es fa cap referència als requeriments pedagògics i metodològics necessaris, que en aquest cas són imprescindibles. Per això trob que és molt adient l’oferiment de l’APABAL; tant de bo se’ls escoltin.
D’altra banda, tot i que jo no conec en profunditat la didàctica de la llengua anglesa en particular, vodria contrastar el que tan clarament ens expliquen els companys de l’APABAL amb el que es desprèn de la proposta imposada pel govern. En primer lloc, remarcar que l’AICLE no és en realitat una metodologia, sinó una estratègia organitzativa concreta que, per desenvolupar-se com cal, sí que requereix unes  metodologies determinades (les que expliquen els companys en la seva declaració). En aquest punt el govern s’ha limitat a fer servir les sigles d’Aprenentatge Integrat de Continguts en Llengua Estrangera (AICLE) i prou, sense desenvolupar un programa seriós d’aplicació progressiva i de formació del professorat (no només en la llengua anglesa en si, sinó també sobre la metodologia necessària).
En segon lloc, discreparia una mica dels companys perquè no crec que l’AICLE  sigui l’estratègia més eficaç ni la més eficient per a l’ensenyament-aprenentatge de la llengua anglesa: qualsevol àrea no-lingüística suposa un marc molt restrictiu per poder mostrar als alumnes la gran diversitat de camps semàntics, la fonologia, les estratègies comunicatives pròpies de l’anglès, etcètera; en realitat és com aprendre anglès de rebot i per contrarestar això, l’esforç que s’ha de fer és enorme .
D’altra banda i com és evident, haver d’aprendre els continguts propis de la matèria no-lingüística i alhora haver d’aprendre anglès suposa, per als alumnes, una dificultat afegida innecessària, que s’allunya dels pricipis pedagògics bàsics (ensenyar desglossant els continguts, augmentant gradualment la dificultat, no afegint-ne!).
A més, també s’hauria de tenir en compte a quines edats començar amb l’aplicació d’aquesta estratègia (si fos la més adient): a Primària, que és on el Govern pretén iniciar l’aplicació del TIL, els alumnes estan duent a terme els primers aprenentatges bàsics, que van aprofundint al llarg de l’etapa i sobre els quals podran acoblar-se els  que faran a la Secundària, així que la introducció de l’anglès en les altres matèries, suposa una interferència, més que una ajuda pedagògica.
Al meu parer, l’AICLE seria una opció a la qual recórrer en últim terme, com a darrer recurs, donats els inconvenients que presenta. En canvi, existeixen tota una sèrie de mesures que podrien posar-se en marxa i que serien molt més efectives ja que incidexen directament sobre l’àrea de  llengua anglesa, com ara: millorar la formació dels mestres d’anglès amb estades  a països anglòfons durant la diplomatura (i no cal proposar estades a hotels de 4 estrelles!);  duplicar la plantilla de mestres d’anglès a cada escola que permetin  desdoblaments reals i efectius (no és el mateix ensenyar amb vint alumnes que amb deu) afavorint l’enfocament comunicatiu enfront a l’expositiu, de manera que els mestres puguin deixar de ser purs transmissors de conceptes lingüístics abstractes, i ajudin a millorar la competència comunicativa dels infants; crear programes seriosos d’estades a l’estranger per  a tots els alumnes en un moment determinat de l’educació obligatòria; organitzar equips itinerants de suport a l’ensenyament de l’anglès, que vagin d’escola en escola de forma periòdica muntant “setmanes  intensives en anglès”, versió original en la programació televisiva… la llista pot fer-se molt llarga, i cap d’elles se’ls ha acudit mai; també  sabem que hi ha doblers per al que volen. NO HI HA EXCUSA QUE VALGUI: si volguessin, la millora de l’anglès dels alumnes ja seria cosa feta. Potser els polítics s’haurien d’escoltar més  als professionals implicats.
El tema de la metodologia i/o l’estratègia pedagògica i organitzativa que cal seguir és tan sols un dels punts discutibles i mal plantejats al polèmic TIL. Crec que, com a docents, no hem de perdre mai de vista la qualitat de l’educaió a l’hora de plantejar les nostres reivindicacions, i com a pares tampoc, perquè l’educació és una cosa de tots!