Benvolguts i estimats familiars i amics. Potser a alguns us sonarà estrany el titular d’aquesta columna que de tant en tant em deixa emprar el setmanari “Sa Veu”, però té un sentit i un  sentiment profund que,  segur sols els majors d’aquest vila entendreu a la primera.

Fa uns dies ens xa deixar el meu oncle Martí Sastre Gelabert, germà de la meva mare, a l’edat dels 92 anys. De ben jovenet ja va començar a treballar amb el cinema, tot i que fos a la part de darrera de les càmeres, però no per això fou  manco important. Els seus devenir per les sales de cinema començà a l’Alcázar amb la família de Can Pinoi, a on era molt estimat. Passà el temps del servei militar i anà fent jornals de manobre i quan li era possible es posava la bata i a posar i llevar rotllos de pel.lícules entre l’Alcázar i el cinema Capitol de Palma, lloc que fou el seu destí de treball definitiu i per sempre. Per això, el cinema ha perdut una estrella. El cinema ja no té un dels seus incondicionals treballadors però, sobretot, ja no té entre la seva nòmina, una excel.lent persona.

L’oncle Martí era un home d’un caràcter molt divertit. Era i tenia cara de bona persona. Recordo la meva infantesa quan em deixava perdre pel Capitol a veure alguna pel.lícula, de franc per suposat, i amb no de massa “rombos”, com era costum en aquell temps. Aprofitava quan els meus pares o padrins anaven a Palma a veure algun parent  que, casualment, tots vivien pel mateix barri, i jo anava a veure l’oncle Martí. La seva rebuda era sempre la mateixa: Una besada i un “i que t’has perdut per aquí sulleric?” Òbviament i com faria qualsevol al.lot, preferia veure la pel.lícula amb ell a dins la sala de màquines que no pas assegut a una butaca com un senyoret.

Els temps passen però els records queden. L’oncle Martí gaudia d’un humor excepcional. De tot feia broma, estimava i es feia estimar. Era un mestre del transport públic. Sense lloc a dubtes, coneixia totes les rutes i números dels autobusos de l’EMT de Palma. Quan es va jubilar un dels seus gaudis era fer voltes amb el bus de Palma. Un dia a una zona, un altra dia a una altra… La qüestió era no estar aturat per no tornar vell.

Ja diuen que recollim el que sembram i dic això perquè foren moltes les visites que me va retornar de quan jo era nin. Venia sovint a l’oficina on jo treballava a Ciutat. Arribava, saludava a tothom, i esperava el temps que fes falta per parlar una estona plegats i fer una rialla. A voltes anàvem a  prendre un cafè i allà acabàvem d’arrodonir la feta.

Era un bon element, un gran home i un bon “tio”. Ara ha arribat el moment de dormir el somni dels àngels oncle Martí i pensa que fins i tot les estrelles de Hollywood, aquelles a les que tantes vegades tu els donares vida amb la màquina de tirar el cinema, també, com nosaltres, et trobaran a faltar.

Descansa en pau