Molta polseguera s’ha aixecat darrerament, dins els ambients parroquials, degut a determinades actituds d’alguns preveres. Això ha creat partidaris, detractors, simpaties i antipaties d’uns contra d’altres… Malament anam.
Quan ens trobam perduts dins polèmiques i dins un allau d’opinions de tots tipus, el que cal fer és tornar al “manual” de les arrels de la nostra fe i principis cristians, per retrobar el camí perdut dins un ambient de confusió i manipulació, i fer-nos un autoanàlisi per saber si veritablement som el que deim que som….
Com a cristians, ens hem de fonamentar, de forma coherent, en dos pilars: 1) La creença en les conviccions i valors cristians, plasmats d’inici en el Nou Testament. 2) La transcendència i traducció d’aquests valors en obres de proïsme.
Per considerar-nos autèntics cristians, ens hem de fonamentar, de forma “sine qua non”, en ambdós pilars, indisolublement units, si no és així, no ens podem dir cristians sinó que potser serem altra cosa, respectable, però altra cosa…
Voler identificar el seguiment a Jesús, única i exclusivament, amb una acció social és erroni; si lluitam contra les injustícies socials, però aquesta lluita la feim deslligada d’altres creences, conviccions i valors fonamentals cristians, ja admesos i plasmats en tots els corrents del paleocristianisme (inclòs els heretics), no ens podem definir de cristians. En el món hi ha hagut personatges, ideologies i revolucions, mogudes, en principi, per una lloable ànsia de “justícia social”, però no es poden definir de cristianes, ja que dites ideologies o revolucions quedaren coixes, fins i tot acabaren esclavitzant els pobles, perquè els faltava el pilar d’uns valors espirituals fonamentals i transcendents, a part del de donar pa; no de bades el propi Jesús ens diu “L’home no viu només de pa; viu de tota paraula que surt de la boca de Déu” (Mt 4,4).
Front aquesta figura, merament “justicialista”, d’aquest pseudocristianisme, se n’aixeca un altre, igualment coixa i potser per ventura pitjor: és aquella que es desentén del sofriment del món, i la seva preocupació sols radica en ritualismes clericals tals com si el capellà ha de dur l’estola verda o morada, o si els cirials han d’estar a la dreta o a l’esquerra…
Ni un extrem ni l’altre, perquè cap dels dos mereixen ser definits de cristians. Sols la coherència, el convenciment i la fidelitat en el missatge de les escriptures, indisolublement unit a les bones obres de proïsme (inclosa la lluita per la justícia social) ens dóna legitimitat per definir-nos de cristians autèntics.
Potser dins el nostre entorn sobra hipocresia i sobren murmuradors i xerrameca; molts xerren de Jesús i no han llegit mai ni un verset del Nou Testament, altres xerren de justícia social, i no han donat mai un tros de pa a ningú…
Per acabar cal dir que totes aquestes polèmiques i discòrdies, han vengut arran de actituds imprudents (no dubt que de forma inconscient i amb finalitat ben intencionada) de determinats pastors. Caldria recordar, tal com ens manifesten les sagrades escriptures, que els pastors de la comunitat han de ser “persones assenyades” (1Tm 3). Tenir seny i prudència és evitar realitzar accions que puguin donar peu a polèmiques i discòrdies entre la comunitat de fidels… en aquest punt qualcú ha errat greument.
Per cert, ja que he esmentat aquest passatge del Nou Testament (1Tm3), diré que aquest afegeix que, si és el cas, el pastor ha de ser “marit de una sola esposa”, i no diu “marit d’una sola esposa o espòs”, el que deixa ben clar, una vegada més, el concepte de matrimoni que cristianament, antropològicament i milenàriament, sempre s’ha tengut, i del qual el Nou Testament ho deixa ben clar en infinitat de versicles.
