Fa dues setmanes, si fa no fa, era notícia a les portades de la premsa illenca  que els nostres governants autonòmics havien acordat reduir conselleries i els sous d’alguns alts càrrecs de confiança.

Amb l’omnipresent crisi que patim hom no pot caure en falsos miratges de bonhomia, sobretot si aquests provenen de la classe política. Per això mateix, la notícia esmentada, segons el meu parer, no era cap mena d’acte generós sinó tot el contrari, un acte electoralment correcte i beneficiós per als polítics de torn.

Per això mateix, en comptes d’alegrar-me i pensar que per una vegada els nostres polítics feien gala d’una honorable ètica ciutadana… això mateix, com deia, en comptes de complaure’m em va molestar. Em va  decebre i em va fer revifar la meva més que prostrada capacitat d’escandalitzar-me.

És a dir: ¿Per quina raó, ara, els nostres polítics volen publicitar, festejar o fer saber-nos que aniran de la mà de l’estalvi i d’una assenyada austeritat, quan aquesta actitud hauria de ser un valor sagrat sempre present en l’administració pública? Perdonau la ximplesa però… ¿Per quina raó l’estalvi i l’austeritat, ara, ha de ser notícia quan en una democràcia lliure i verdadera, això mateix, sempre hauria de ser una obvietat?

Mirau. N’estic segur, d’això que ara diré. Amb l’acció «reduir», aquests polítics d’ara, en absolut volen fer refererència al sinònim de «prescindir» ja que en comptabilitat política aquesta «operació cívica» no existeix. Aleshores: ¿A què fan referència quan parlen de reducció? Jo vos ho diré: Sense cap mena d’anatèsia per als qui els votam d’allò que volen parlar és de recol.locació, redistribució, mimetització o disfressa perquè sembli que són menys.

Està clar que fer de polític és estar davant una menjadora ben baixa on embafar-se de poder, sobretot de l’adquisitiu, i informació privilegiada és un «règim» del qual és molt difícil abstenir-se o dejunar.  Però en aquest teatre de misèries no penseu que el pitjor dels actors sigui el polític. No. Encara és molt més trist -o cínic- pensar en el paper dels grans i eterns sindicats -UGT i CCOO- que xuclant com estan de la mamella de l’estat, aquests, puguin consentir i acceptar que la partitocràcia, l’especulació i la gran banca d’aquest país surtin absolts i candorosos, essent com són els principals culpables de la crisi que ens afecta.

¿Recordau els 150.000 milions d’euros que els polítics -sense cap manifestació radical per part dels sindicats-  varen injectar dins el món de la banca espanyola? Una banca avariciosa i usurera que no va permetre cap mena d’intervenció per part de l’estat -nacionalització- i, alhora, amb els diners de tots els ciutadans, ha pogut seguir fent els seus negocis privats.

Per dir-ho fi… en general, la classe política que tenim, amb els exemples abans esmentats, no està deixat molts d’indicis de tenir cap mena de dimensió moral.

Austeritat? L’austeritat no és sols estalviar sous i despeses de gestió política. Austeritat és tenir una actitud ètica que permeti netejar i acabar amb tots els «encorbatats» que fiquen mà als calaixos públics. Austeritat seria que els polítics tenguessin la capacitat d’avergonyir-se, d’apartar-se o defugir dels autoprivilegis que s’atorguen quant a sous, dietes, productivitat, càrrecs de confiança, i partides vàries per desenvolupar una tasca que quasi mai no resol i allibera als menys afavorits.

És de vergonya allò que arriben a cobrar els polítics i molt més vergonyós que no hi hagi cap marc legal que ho pugui regular. ¿Per quina raó tota la classe treballadora d’aquest país depèn d’un conveni laboral i ells NO!? Per quina raó un diputat, amb tan sols vuit anys de feina ja pot cobrar una jubilació i la resta de mortals hem de cotitzar 35 anys de feina per poder gaudir tan sols del 80% del sou base? Hi ha justícia humana que pugui entendre això?

Avui, la gestió política està molt desacreditada entre la ciutadania que encara creiem amb el joc democràtic i la vocació de servei cap a la comunitat. I aquest grau de desconfiança comença a ser molt perillós perquè ningú no veu clar que les responsabilitats polítiques puguin arribar a estar en mans d’un personal amb la formació adequada i amb un alt sentit del civisme.

En definitiva, un cercle viciós que sols la vocació vers l’humanisme ho podria resoldre però, per desgràcia, encara estam encorats en la votació… Un mot, el sentit del qual, encara no sé molt bé si ve de la festa de poder disposar d’un «vot» o del «bot» de festa que fan els professionals de la política quan aconsegueixen un escó en el món de mones dels molts governs que tenim.