Som conscient que tots els canvis solen ser mal d’assimilar, i molt mes si aquest està arrelat dins qualsevol àmbit, grup o poble.

Soc el primer, que no m’ha fet cap gràcia, la forma com es va dur a terme tot aquest assumpte del canvi de rector, i així o vaig fer sabre al Bisbe (Jesús Murgui), en nom del Consell Parroquial. M’estimaria més tenir un rector, pastor o lo que li vulgueu dir, permanentment en el poble, en total dedicació, però la realitat és la que tenim, una Unitat de Pastoral de sis parròquies..

Arribat a aquest punt, hi ha dos camins a seguir; queixar-nos tot el temps o posar fil a agulla.

Llegint el “Castellet”, endemés de parlar amb la gent, les queixes no han deixat de fer-se presents al dia a dia. I hem sembla bé, tots tenim la llibertat i el dret de fer conèixer el nostre parer.

També és vera que la identitat del poble és pot veure ferida greument, tenint els capellans que venguin al moment de fer una celebració o acte. La topada de la gent de cada dia és el que fa poble i ens enriqueix. Però si això és la veritat pura i dura, també o és que els rectors, vicaris o monges, estan de pas, Van i venen, però nosaltres, els bunyolins i bunyolines, seguirem arrelats al nostre poble. I tal vegada ara, ens toca dona resposta els temps que vivim. Com diu la cançó:

 “Jornalers, de bon matí,
sortiu tots cap a la plaça
que una vinya té el Senyor
on la feina mai s’acaba”.

“Si el treball és generós
serà justa la soldada:
Déu valora el nostre afany,
més que el gruix de la diada”.
 
La crisi és present per tot arreu, i l’Església no està exclosa. Allò cert és que ens toca ser part activa a tots els que ens volem anomenar cristians. No sabem si tot el que passa sigui un senyal de Déu que ens crida i convida a sortir els carrers, places i camins per fer-nos presents i donar testimoni. Perquè deixem la comoditat del qui o té tot fet i ens posem a donar una ma, si és això el que volem.

Idò si las coses han vingut així. Què hi puc fer jo?, ens hem de demanar cada un de nosaltres.

Ser cristià no és un títol, ni molt manco. Implica compromís, servei, evangelitzar, estimar i tantes coses més. Ah! I sabre portar cada un la seva creu i alleujar la dels altres.

Jo vos dic qui te res a dir, que o faci arribar on toca, i les persones que en es seu moment estiguin per això, intentaran donar-li una resposta o solució. “El foc descontrolat crema i mata, el ble de una candela dona llum”.

Això és el que hem de mirar de ser tots, llum i constants davant les mancances, que ni ha moltes, perquè tots som humans. “Qui estigui lliure de pecat, que tiri la primera pedra”. Ara més que mai tots som necessaris. Tota ajuda, idea i comprensió té un valor incalculable.

Quina diferència hi ha entre una crítica destructiva i un altre constructiva?. Simplement és una manera de viure, de fer camí, d’arribar en aquell cim dels primers cristians que tothom deia: “Mireu com s’estimen”.

Estimar no és donar la raó el qui no la te, o simplement és de idees diferents. Estimar és qualque cosa més, és poder-se dir las coses, comprenent el pensament de l’altre i poder viure plegats sense rancúnia.

Vull posar el cas de Sant Blai: ningú del Consell Parroquial pensàrem en les beneïdes de Sant Blai. El diumenge abans el prevere encarregat de dir Missa no va dir res. A la sortida molta gent o va fer sabre a Sor Maria i diferents membres del Consell Parroquial. I tot tan senzill com això. Tot d’una vàrem fer passes, i les beneïdes es dugueren a terme. Agafem el bou per les banyes, no deixem que ens mufi.

Aquesta situació ha fet donar passes endavant  a molta de gent. I jo per la part que en toca vull encoratjar-vos a tots i totes. Necessita’m persones que vulguin donar un si compromès. L’Església sense gent compromesa, que vulguin donar escalfor el tarannà diari, una empenta de tot cor, no és res. El Pare sense fills, no te raó de ser. I cada un que faci el que pugui. En la feina de tots construirem una comunitat més rica i engrescadora.

Per altra banda dir que les beneïdes de Sant Antoni, és més de lo mateix, igual que qualsevol associació, confraria, reis. El cap i la fi son persones qui estan darrera, i les úniques que podem dur cap endavant la seva curolla.  En aquest cas també és així, en la col·laboració de persones compromeses, Ajuntament i Església, tot és millorable.