Estimat canet que no sé què noms, però sí sé el molt que molestes:

M’adreço a tu, animalet de nom per a mi desconegut, perquè amb els teus propietaris no hi ha hagut manera que ningú no s’hi entengui, al manco els que jo sé que ho han provat. Te planyo, pobre animal. En primer lloc perquè ja diuen que el caràcter dels animals reflecteix el dels seus amos i, en segon lloc, perquè la teva vida s’està desenvolupant quasi tot el dia dins un pis.

Esper que no sigui per utilitzar-te en contra dels teus veïnats, lladra que te lladra, per la pena de la teva soledat. Les molèsties que provoques als demés, els teus veïnats,  no tenen importància pels que de tu haurien de cuidar. Per a mi sí, i ho és per dues raons: la primera perquè estim els animals i concretament els cans i, en segon lloc, perquè a les persones que tu molestes directament i per culpa dels teus propietaris, són  molt estimades per mi, però molt,  i desgraciadament majors i amb poca salut.

Estimat canet, aprofitaré per fer-te dues propostes que estic segur que entendràs i, sobre tot, que faràs els possibles per dur-les a terme. Els teus propietaris no ho han entès a pesar d’haver-los-ho pregat en distintes ocasions. La primera és que, per favor, quan els matins el teu propietari més jove s’aixequi i posi la música a tot volum per començar bé la jornada de passeig, li facis la reflexió popular, aquella que diu que el seu dret d’escoltar  música, acaba on comença els dels demés a estar tranquil i a  descansar. Això vol dir, simplement, que posi la música a un volum normal per no molestar els veïnats i, especialment, per les teves pobres i sensibles orelles.  Estimat canet,  sé cert que ho passes malament amb aquest “truputrum truputram”   que et ressona dins el teu capet que, malgrat sigui petit, és més gran i obert que el del teu amo.

Com a segona qüestió, digue-li a l’amo jove que després de la preparació habitual i diària i la dutxeta per anar ben fresquet, recorda-li que te posi el collar perquè no lladris i comenci el calvari matinal pels teus veïnats. És normal, animalet, que t’enyoris si estàs tot sol a casa. Tu no tens seny i funciones per instint,  però no et pots imaginar com molesta el teu lladrar. Molesta, evidentment a tothom que l’escolta, als teus propietaris, de cap de les maneres. Ells no són a casa però, a pesar de saber-ho i tenir la solució, no volen posar-hi remei. Ho fan, diria jo, per “nassos”.
Una altra cosa. Digue-li també al bergantell que cuidi molt les formes pròpies d’un bergant mal educat, per insultar i amenaçar una persona major, un dona més concretament. Els homes que es vesteixen pels peus no fan aquestes coses i, si les fan, després no les neguen i fan front al que han fet o han dit. Cal recordar-li que, com deia Aristòtil, “cada un és amo del que calla i esclau del que diu” i dit en castellà per si no ho entens “cada uno es dueño de lo que calla y esclavo de sus palabras”.

Ara, i ja per acabar, te vull dir que me caus bé, que ets un animal, però segur que tens més seny que algunes persones i per això m’agradaria presentar-te la meva cusseta. Si la coneixes i us enteneu, podries ser el meu gendre. Tal volta, si això anava bé, fins i tot els teus propietaris reconsiderarien la seva actitud i malgrat fos perquè la seva nora tingués una bona opinió d’ells, el seu comportament seria normal tenint en conte que el que no t’agrada que te facin a tu, molt manco t’ha d’agradar a tu fer-ho als demés.

Salutacions