Benvolgut Salvador,
He llegit acuradament el teu escrit de la passada setmana. Vull remarcar això d’acuradament perquè la teva prosa ho exigeix. Els nostres estils són molt distants. El meu és directe i concís perquè vull fer-me entenedor. Dic el que he de dir i procur no deixar-me res al gavatx. El teu -ja em perdonaràs la franquesa- és enrevessat i dispers. Llegint-te em sent com un explorador a la jungla que s’ha d’obrir pas a cops de matxet per poder avançar.
En l’extens article que ens dediques a mi i al guardonat amb el premi literari “Vall de Sóller” es repeteix varis pics la paraula “reconciliació” que, a més, et serveix per cloure’l. Adesiara hi surten tòpics tan agradables als ulls i les orelles com humanitat, amor, germanor, … Tot molt bonic, hermós i desitjable. El teu pensament viu encara del 68 i possiblement no et manqui raó per reivindicar la utopia, un valor actualment tan menystengut.
Però tornem a la reconciliació que tant t’obsessiona i que tant trobares a faltar en el meu parlament. Com a deler ja em sembla bé. I molt! Emperò, Salvador, vivim en el món real, amb persones reals, amb les seves virtuts i els seus defectes i amb sentiments i reaccions que no es deixen governar fàcilment. És així, cal acceptar-ho.
El teu “Basta ja de tanta polèmica sobre la història en comú que hem viscut els darrers 70 anys” no és més que el que jo anomenava “tancar les ferides per decret”. Per a una vertadera reconciliació no sols cal voluntat, sinó un acte de justícia. I durant aquests setanta darrers anys no han existit vertaders actes de justícia ni de penediment que fessin possible una reconciliació. Així les coses només tenim el problema i cap solució possible.
Com que som humans i tenim les reaccions que tenim -diverses, això sí- voldria posar-te dos exemples extrems, encara que no inversemblants. Suposem -en el primer- que has anat a una funció de teatre amb el teu fill. A l’aparcament se vos atraca una colla d’ultres que vos exigeix que crideu “Arriba España!”. Vosaltres no en voleu saber res; sols vos interessa partir d’allà el més aviat possible. Però ells reaccionen violentament i comencen a agredir-vos a cops de puny i coces. Algú treu un garrot i li obri el cap al teu fill. Ells parteixen. Quan arriba l’ambulància el nin és mort. Vas a la policia i ningú en vol saber res. Vas al jutjat de guàrdia i t’adverteixen que si insisteixes t’aficaran en una cel·la. Ningú vol atendre la teva demanda de justícia. T’has de callar i engolir-te el dolor i la ràbia. Amb el temps et toparàs pel carrer amb els assassins. Ells et faran la mitja i tu hauràs d’acotar el cap. I així un dia rere l’altre. Digues: com podries acabar reconciliant-te amb ells?
Imaginem -i aquest és el segon exemple- que les teves germanes són infermeres de la Creu Roja. Som a Cala Millor a les primeries de setembre de 1936. Elles treballen en un hospital de campanya de les tropes republicanes que han desembarcat a Mallorca. El capità Bayo ordena el reembarcament, però el personal sanitari roman a terra pensant que se’l respectarà. Les teves germanes són detingudes, lligades amb cordes i conduïdes al cafè del Rosari, a Manacor. Allà se les tracta com a prostitutes. Són violades repetidament pels “Dragones de la Muerte”, mallorquins i italians. Després se les tortura brutalment i, més mortes que vives, les condueixen al cementeri de son Coletes on són executades. Finalment les llancen en una de les fosses comunes on ja hi ha prop de vuit-cents cadàvers. Idò ara deixa d’imaginar, Salvador. Aquest és un cas real que va succeir a unes al·lotes catalanes. D’aquests crims mai s’ha fet justícia. De veres creus que els seus pares i la seva germana tengueren mai el més mínim motiu per pensar en la reconciliació? Penses que hi ha perdó sense justícia per als milicians anarquistes que assassinaren al nostre paisà Pau Noguera? Si ho penses, Salvador, és que no ets humà, és que estàs per sobre dels sentiments de les persones reals.
Amb tot, estam d’acord en què s’ha d’assumir la història i els seus absurds “per no tornar-los a repetir”. Recordar. No oblidar. D’això anava la meva presentació del passat 23 d’agost.
